viernes, 8 de mayo de 2020

Les persones som finestres al món.

Les persones som finestres.
Tal com sona, cada persona és una finestra al món. Ara, des del confinament mirem el món més que mai des de les nostres finestres.
Imagineu una gran casa plena de finestres i una persona que mira al món des de la seva. Tots sols, mirant el món des del seu marc. Donant per bo el que veu sense qüestionar la imatge emmarcada, restringida i finita que els seus ulls veuen.
Per uns el món és una paret grisa, propera, opriment, inalterable, mentre per a d'altres és una posta de sol acolorida que canvia cada dia. Uns veuen un bosc frondós, altres veuen finestres d'altres cases i s'imaginen el que es veu i viu des d'allà.
Per a algunes persones les finestres són espais oberts per on entra aire fresc. Altres les viuen amb desconfiança, imaginant tot de perills que poden escolar-se pel seu ventalló.
Hi ha qui deixa entrar el sol i qui hi posa espesses cortines, qui hi planta flors i qui no les obre mai, qui s'hi aboca i qui no s'hi acosta. Fins i tot alguns es llencen al buit i d'altres componen cançons sobre el seu llenç. Alguns viuen d'esquena.
També hi ha qui té petits finestrons mentre d'altres tenen finestrals, qui veu el mar, o l'imagina i qui no veu res.

'Figura de perfil', de Salvador Dalí (1925) que surt a subhasta el proper 2 de març a Londres.
'Figura de perfil', de Salvador Dalí (1925)

I en aquest món de finestres ens construïm la nostra realitat. Cadascú, a partir de la seva petita visió del món, dóna per bo el món sencer, com si només la seva finestra fos la que dóna al món real i la defèn com si cap altra visió fos possible.
I aquí és on arriba l'oportunitat de mirar el món des de la finestra dels altres i ampliar el mapa. Cada persona que apareix a la nostra vida ens deixa veure el món des de la seva finestra, expandeix la nostra mirada, ens amplifica els sentits.
Hi ha qui no vol veure altres finestres, per por de perdre la seguretat de la pròpia i qui busca àvidament noves mirades al món i entén que el puzle de la realitat necessita moltes peces, de moltes experiències compartides, de moltes finestres.
Hi ha finestres més permeables que d'altres. Algunes deixen entrar música, olors, històries, i d'altres que deixen sortir colors i sensacions. Hi ha finestres generoses que regalen al món noves mirades, nous sabors, que enriqueixen el veïnat.
Ara que estem més restringits a les nostres obertures, podem ser més conscients que mai de com n'és d'important mirar el món des de les finestres dels altres, des dels mons aliens al nostre. De com les històries dels altres ens fan veure noves perspectives, nous matisos, nous colors, noves realitats que eixamplen la nostra.
Obrim noves finestres! Deixem que els altres ens expliquin el seu paisatge, la seva història.
Jo tinc la gran sort de conèixer molta gent que m'explica què hi veu des del seu ull de bou i això em retroba amb el meu paisatge amb una mirada diferent, més profunda.
I com ens expliquen les persones el que hi veuen? De mil maneres: el seu testimoni, la seva història personal, els llibres, les cançons, l'art visual, els poemes, el teatre, el cinema, les fotografies, la premsa, els blogs, internet... Tot de finestres al món que no expliquen el món, expliquen la mirada de qui el veu, expliquen la finestra.
Som part d'aquesta xarxa de finestres al món, part activa. Podem compartir el que es veu des de la nostra i mirar des de la dels altres. Celebrem cada nova persona que ens ofereix la seva mirada al món per diversificar la nostra, busquem sempre noves finestres, obrim bé els ulls, sense prejudicis que ens facin de cortines opaques i ens regalarem mil nous paratges per on transitar, on viure, fem el món més gran, més divers, més ric i redibuixem el nostre mapa cada dia.
Us regalo la meva finestra, venia a mirar que s'hi veu des d'aquí. Friso per mirar des de les vostres!

Zusammenfassung Wand Aus Vielen Schönen Alten Fenstern, Italien ...


 Us comparteixo una finestra de Josep Maria de Sagarra


  D'un temps passat


Vinya adormida, pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l’art
i les escates de la lluna clara
pinten d’argent el tremolí del mar.

Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts;
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...

Una mica de boira que s’estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d’aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: «Bona nit.»

Agres amors d’un gat i d’una gata,
i un gos que flaira tuf de peix passat...
Damunt del poble el campanar de plata
i la lluna plorant de soledat.

Dins les herbes remor de grill i aranya,
i en el cafè remor de sis o set
que han begut quatre dits de rom i canya
i ara ja no caminen gaire dret.

La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s’ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s’ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.

La mar ja no té escates platejades:
li resta un lluïssor mig apagat;
s’ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...

Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S’acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l’aigua, i armen els llaguts.

La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l’escàlem
i l’aigua fa una mena de sospir.

S’enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l’esperança de que hi hagi peix.

El cafè ha esdevingut ben solitari,
però encara ens atrau els cinc sentits,
i un hi camina per si pot trobar-hi
un got de canya i un escanyapits.

Beneït sigui el fum i la beguda,
i les estrelles d’aquest to lluent,
i aquesta calma fosca, densa i muda
que ens endormisca delicadament

i ens posa un punt d’agror, guaitant la dèria
dels qui amb el rem van pentinant la mar,
i amb les butxaques plenes de misèria
segueixen els calvaris de l’atzar.

viernes, 1 de mayo de 2020

CONFINATS: FINS QUAN? / DES DE QUAN?

Aquests dies mancats de llibertat, fan pensar; gairebé obliguen a pensar.

Tota la maquinària perquè no pensem s'ha activat de manera furibunda. Les ofertes d'anestèsia cerebral virtual ens arriben per tots els canals. Ara de sobte, queda bé visitar museus o veure òpera des d'una pantalleta. El sistema pateix pel risc de tenir massa ments ocioses i ens omple de teletreball, tele entreteniment, telereunions... de tot, menys estar una estona simplement pensant, amb el risc que això comporta.
Ens han entrenat per a ser peons que treballen i produeixen i per a aturar-nos no ens han preparat, i temen que pot passar si ho fem. Però, ni que sigui per saturació, acabes fart de la telerealitat i caus en la introspecció: penses i poses en risc l'estabilitat de tot.

Aquest confinament ens porta a veure quants confinaments patíem abans de la COVID-19. És molt revelador desitjar tornar a la llibertat anterior i veure que era un miratge, que no existia. Tenim, de sempre, un confinament econòmic, que ens restringeix els moviments, les possibilitats, que ens organitza els horaris, la vida, que ens discrimina per grups, que ens sotmet. Tenim un confinament temporal, lligat a l'econòmic, que ens segresta el temps. El capitalisme bàsicament és el tràfic de temps des dels sotmesos cap als explotadors. Temps que es tradueix en diners, com a eina d'intercanvi. Però la unitat de comparació és el temps. Quant val una hora de treball a Bangladesh? I a Manhattan? I la d'un diputat? I la d'un artista? I la d'un assassí? Dels molts confinaments imposats que us podria llençar a la cara per a revoltar-vos, ni que sigui una mica, podríem triar els que més ens priven de llibertat: l'ètnia, la llengua, la religió, l'edat, el lloc d'origen, el cos, el gènere.

Quan viatgeu, us heu plantejat que hi ha països sencers confinats dins les seves fronteres? Tu pots anar allà, però ells no poden venir aquí, per exemple.
Barris sencers confinats, amb pobladors pobres que no poden anar a passejar als barris rics, sense explicar a la policia, què hi fan. Negres confinats en barris negres, vells confinats en residències, elits confinades en clubs privats, putes confinades en certs carrers, nudistes confinats en certes platges, persones petites confinades en guarderies, neurodivergents confinats en presons per a neurodivergents, persones amb diversitat funcional limitades per les barreres arquitectòniques. Ah, i presos polítics!
I voleiant per sobre de tots els confinaments, travessant-los tots, tenim el confinament de gènere. Un sistema limitador obligatori de drets i deures que estableix una jerarquia que intersecciona amb tots els altres confinaments i els exacerba o els alleuja segons el cas. 



Confinament de gènere?

Ara que parlem de la distància social, de les franges horàries, de què podem fer i que no, de com l'estat decideix sobre què podem fer amb els cossos i amb qui... a mi em fa pensar que això no és nou. Hi ha permisos especials per ocupar l'espai públic per a homes, franges horàries per a dones, codis heteronormatius sobre com mantenir les distàncies socials entre homes, entre dones, entre homes i dones i que entren en confusió davant d'individus que trenquen el binarisme. El contacte físic o la pell tenen uns confinaments socials ben clars, que en cada cultura oscil·len, però que en la nostra, que se'ns ven com a molt oberta, limiten cada acció, cada interrelació, cada espai públic, que podem mostrar i que no, quin cos és admissible i quin rebutjable. Pits femenins confinats, pits masculins no confinats, violència pública, nuesa privada, i sobrevolant el camp de batalla del cisheteropatriarcat, la policia de gènere, fent una estreta vigilància de les transgressions i castigant-les. Aquests dies sentim que hi ha multes i detencions per no seguir les imposicions que la COVID-19 sembla justificar, mentre les transgressions del gènere sempre han sofert algun tipus de punició o detenció d'una manera o l'altra. I encara ara. 

Naixem confinats en una cisheteronormativitat monogàmica inalterable, i transgredir-la implica enfrontar rebuig, violència, incomprensió, multes econòmiques com ara no obtenir un treball, detencions populars com ara les agressions homòfobes, i el risc d'exclusió social fins a ser confinat en un cercle d'exclosos, del que no es pot escapar sense trair-se un mateix. La normativitat com a confinament imposat des d'abans de néixer i fins a la mort. Confinats en el nostre propi cos, sota unes normes externes sobre què podem fer amb ell i que no: suïcidi assistit, avortament, eutanàsia, modificacions corporals voluntàries... són sotmesos a un escrutini i a una regulació molt més confinadora que l'estat d'alarma actual.

Ara, la COVID-19 ens limita què podem fer amb el nostre cos, però no tant com el gènere, que ens dicta fins i tot on es pot tenir pèl, quins genitals són adequats i quins no, quina sexualitat és correcta, on i quan podem exposar el nostre cos, amb qui el podem compartir... Quan veig les mascaretes em recorden massa als sostenidors que contenen els pits, oprimint-los, limitant la seva llibertat. Ara la disfressa normativa d'home o de dona queda coberta (temporalment) per una disfressa normativa de crisi de COVID-19. I quan per fi recuperem la llibertat sobre el nostre cos i les nostres relacions socials, acceptarem tots els confinaments previs com si no hi fossin. O potser no. Ens sentirem lliures de no ser lliures una altra vegada, però d'una manera ja coneguda. Els peus de dona canviaran les còmodes espardenyes domèstiques per les antianatòmiques sabates de taló sense qüestionar-les. Les distàncies socials tornaran a les normes restrictives prèvies de com interaccionem entre rics i pobres, blancs i negres, segons el gènere. Tornarem a acceptar els espais restringits, privats, exclusius i excloents. Tornarem a normalitzar que no tothom tingui lliure circulació al nostre espai públic. Les dones seguiran el toc de queda cada nit, els seus cossos privats de llibertat, confinades al vagó de cua del gènere, a disposició dels privilegiats.
Avui mateix llegia que hi haurà una crisi econòmica brutal, però que tots tranquils, que l'any que ve recuperarem la normalitat. 

Quina normalitat?: bretxa salarial del 23% entre homes i dones, xifres d'exclusió laboral desorbitades per a persones trans, privilegis fiscals per als més rics, sous injustos per a la majoria, feina sense drets per als sense papers, un atur suficient per a mantenir els drets laborals a la baixa... I si fem una mirada més globalitzada, seguiran les morts anònimes i sense comiat al Mediterrani (com les de la COVID-19 però més evitables), els refugiats econòmics, els centenars de milers de morts evitables anuals per als que no es poden pagar els tractaments, les morts de fam per un sistema econòmic que les genera i perpetua confinant els afamats en regions famolenques mentre sobra menjar a la resta. Aquesta és la llibertat i normalitat desitjable a la qual hem de voler tornar? Totes les opressions semblaran més lleugeres amb el desconfinament del coronavirus, totes les noves manques de llibertat que sobreviuran a aquesta excepcionalitat les acceptarem com si res. Serem vigilats, geolocalitzats, regulats en tot i per a tot i la por a la mort ens farà muts i acrítics, com ara mateix, que estem acceptant tot amb una facilitat que impressiona i assetjant a qui qüestiona la norma.

Tornant al gènere, hem sumat al paper de ser policies del cos i del gènere i creure que podem fer punibles totes les transgressions, a ser policies de l'estat l'alerta i a denunciar a tot el que ens sembla transgressor de "la norma". En el fons som addictes a les normes, ens les fem nostres a l'instant i les defenem cegament. 

La meva por és sortir d'aquesta crisi i tornar a la mateixa necropolitica capitalista cisheteropatriarcal que teníem, però encara més dòcils, menys lliures, més vigilats i més porucs. 

Això seria terrible, no trobeu?