El negoci de la infelicitat

Admetem-ho, vivim a la cultura del bon rotllet, on tothom ha de ser superfeliç i les coses han d'anar sempre bé. I això què provoca?
La realitat és més variada que la seva idealització i conté moments de tota mena, i nosaltres anem saltant d'un estat emocional a l'altre : moments feliços, altres infeliços, ara avorriment, ara diversió, etc.

Això genera una contradicció intolerable! A la cultura del bon rotllet i jo no sóc SEMPRE feliç??? alguna cosa no va bé.

I aquí és on comença el negoci: quan tens una societat que HA de ser feliç i no sempre ho és , tens una clientela assegurada que faràn el que calgui per a recuperar la felicitat que per llei els pertoca.

Ets feliç? No?!? cap problema , tenim la solució per un preu raonable amb facilitats de pagament:  pot ser que si et compres aquest cotxe, aquest perfum, aquestes vacances, aquesta cirurgia estètica , aquesta roba o aquesta casa...trobis aquesta felicitat que és legítimament teva.

El problema és que no funciona. Totes aquestes coses que paguen els diners donen un efímera gospira de felicitat, tan fugaç que gairebé passa desapercebuda, i ràpidament tornem a sentir-nos malament, sempre falta alguna cosa. Hi ha més suïcidis i depressions entre gent rica que entre gent pobre ¿curiós no?

Ens hem anat posant la soga al coll en busca de un "El Dorado" que no està on el busquem. Per a ser feliç sembla que cal ser ric, guapo, tenir un munt de possesions carísimes que proclamin l'èxit als quatre vents, cal tenir carisma, elegància, la parella perfecte, els fills perfectes, sis carreres amb cum laude i bla, bla, bla, i on quedem tots els que no tenim aquesta fòrmula infal.lible per a ser feliç?

Si la felicitat perfecta creiem que és això, hipotecarem la nostra vida per acostar-nos-hi ni que sigui una mica i entregarem tots els nostres esforços i diners per aconseguir-ho. I aquí és on la societat de consum fa el negoci: tu per a ser feliç necessites un i-phone, uns pits més grossos i un novio més ric. I apa, comprem la felicitat a plaços. Com que no funciona, ens sentim decebuts i torna a començar el cicle una vegada i una altra. I com que tampoc funciona ens queixem i passem a "la cultura de la queixa"

L'altre dia llegia un article interessant que parla d'això, molt recomanable:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110906/54212340265/la-cultura-de-la-queja-lleva-a-occidente-a-la-decadencia.html

Bé , en resum, si et fan creure que has d'estar sempre feliç, ets vulnerable a les coses materials que prometen fer-te feliç, com que no funciona , et queixes i la queixa et fa infeliç i llavors surts de compres i torna a començar el cicle.

Podem acceptar que viure en un estat basal de calma interior , amb moments de felicitat i moments de tristesa sigui molt més plaent i equilibrat ? Ah, i molt més barat!

Ens podem permetre ser com som i no com son altres, valorar el que som i tenim sense comparar-ho, acceptar l'adversitat i la fortuna com a parts de la vida.

Quan estimes qui ets, acceptes el que la vida t'ofereix sense judici i et permets ser imperfecte, tot esdevé realment MOLT fàcil.  Ja no cal defendre una imatge impostada, ja no cal fer esforços per semblar una cosa o amagar-ne una altre. Viure així és realment molt còmode. Si tots visquéssim així el món seria molt millor, i val a dir que el consumisme no tendria sentit.

au revoir !

Jordi Reviriego.