El conte terapèutic: un regal a l'inconscient.

L’arbre de Nam

Aquesta nit, com tantes d’altres , fugiré a Nam. M’he posat al llit aviat, amb els records i els pensaments esvalotats com un estol d’estornells espantats per un soroll. Un altre dia gris fosc plana en els meus pensaments, sempre es igual. Els llençols són aspres i freds i la manta de borra fa una olor humida, com de cementiri. M’he endut al llit aquesta joguina per si em vol acompanyar a Nam.

Però a Nam, en canvi, les coses són imprevisibles, mai no són iguals, de vegades són pura màgia, d’altres només un reflex desordenat d’un dels dies gris fosc, de vegades té una llum i un color que sorprenen per bonics o per estrafolaris i d’altres una música o un silenci que et fan sentir més viu que mai, pots caminar descalç i sentir l’herba tèbia i seca en un peu i fresca i humida en l’altre. Pots banyar-te en aigua calenta en un riu i després sortir sec i fent olor d’espígol. A Nam no hi ha regles, tot és possible i normal, no existeix cap llei universal ni res que no fos permès. Només em cal tancar els ulls i anar-hi sense saber que m’hi trobaré allí. De sobte, quan entres a Nam, tot fa un tomb, les meves manetes poden ser tan grans i fortes com les d’un gegant, puc tenir poders màgics inimaginables, ser només un nen o bé una flor o un lleó parlant. El més estrany és com ho fa Nam per a decidir cada nit qui seré, es un misteri. Però allà sí que sóc jo, no com en els dies gris fosc on no sóc ningú. Tant sigui un ocell com un gnom, sóc jo i tothom a Nam em reconeix, és estrany no? Ni tan sols necessiten saber el meu nom, em coneixen sense més. M’encanta.

Aquesta nit necessito tant refugiar-me a Nam, que no en trobo la porta d’entrada. Bé, no és una porta com les d’una casa, mai se sap on és o com serà, més aviat ella et deu trobar a tu. Però com més fosc havia estat el dia més trigava la porta a venir-te a buscar, mai no he sabut el perquè.

Finalment, sense adonar-me’n del tot ja era dins, sempre entro quan no me’n adono i la porta em passa per alt.

El brunzit d’una abella  em va fer adonar que jo era un arbre. No un arbre qualsevol , era com una mena de baobab com els del Petit Príncep. A les meves branques hi havia unes poques flors vermelles i gairebé cap fulla. Tenia un tronc massa gruixut per la meva alçada, amb l’escorça tendra, gairebé tova, i dins d’ell un gran forat on hi vivia una òliba blanca respectada per tothom per la seva saviesa. A Nam , les coses se saben així, directament, sense necessitat de tenir un motiu. De les puntes de les branques més llargues me’n penjaven uns fruits aborrissolats, ressecs i grossos que semblaven saquets per a amagarar-hi gominoles.

Al capvespre, l’olor de la frescor de la nit i la llum vermella i rosa del cel volien despertar l’òliba. Per tota la plana es veien nuvolets que feien ploure sobre els seus arbres que lluïen fulles tendres, perfumades com magdalenetes sortides del forn. Jo no tenia aquella pluja beneficiosa, només un núvol, com tots els arbres, és clar, però sec. Quina mala sort!

Vaig saludar l’òliba amb una reverència del meu ral brancam i ella em va correspondre picant-me l’ullet d’una manera que convidava a parlar-hi:

-Bon vespre! , ens vàrem dir.

L’òliba , ja coneixedora, millor que jo, del que m’estava preguntant, em va començar a explicar la història dels arbres de Nam:

A Nam, cada llavor d’arbre que germina té un nuvolet a sobre que de dia es fa diàfan per a deixar passar el sol i al vespre es fa gruixut per a poder ploure i regar el petit arbre. Per això tots els arbres de Nam són iguals. Però tu ets un cas molt especial, no pas únic, però si especial. El teu núvol des de que va néixer ha estat eixut, ningú no li havia ensenyat a ploure, potser perquè ve una mena especial de núvols que no en tenen costum, qui sap. Quan tu erets petit, passava tot el dia sobre teu fen-te ombra i no et deixava veure el sol, era l’únic que sabia fer per a protegir-te de la calor del sol i que la secada no fos pitjor, i de nit es feia diàfan i no en sortia ni una gota d’aigua. No en sabia més, de ben segur que si hagués tingut aigua te l’hagués donat . Gràcies a això tu ets l’arbre que millor coneix la lluna.

-I com he sobreviscut fins ara?- li vaig preguntar.

-Jo, que ja era amb tu quan només erets una llavor, ho vaig presenciar tot. Una nit , la lluna, va baixar a fer-te un petó , va ser el petó més dolç que mai ningú no ha donat, i et va fer saber què tu podies sortir-te’n encara que el teu núvol no t’ajudés com tu necessitaves. Amb el coratge de saber que no estaves sol, què erets important per a la lluna, vas estirar les teves arrels tant com vas poder fins a recollir una mica d’aigua del fons de la terra, vas engruixir el tronc per a emmagatzemar-la i vas perdre gairebé totes del fulles per a no desaprofitar-la. Per això vas sobreviure i et vas convertir el l’arbre poderós que ara ets, més poderós que cap altre.

-Gràcies Lluna! -vaig sanglotar, mirant cap al cel.

-I gràcies núvol, també  pots dir. Tot i no tenir aigua que oferir-te et va fer ombra per a que el sol no t’assequés i gràcies a això vas poder estirar les arrels a temps. El teu pobre núvol, tot i ser tant maldestre va fer per a tu l’únic que sabia fer, tot i no ser gran cosa, et va donar la vida i l’oportunitat de créixer.

-Ara semblo tant marcit com llavors, gairebé no tinc ni fulles. Tampoc no m’ha servit de molt. Els que han tingut un bon núvol estan molt més verds que jo. Mira’ls.

-Això penses?, és clar, ara ho entenc tot -va dir l’òliba obrint els seus ulls grossos i grocs com dos sols. Què potser encara tens por de la sequera?

-Sí, sempre- va dir amb un fil de veu entretallada.

-Però ara ja no et cal tenir un núvol que et plogui , les teves arrels son tant poderoses que xuclen l’aigua dels rius de sota la terra, tanta com en vulguin, més que cap altre arbre. Ja no necessites emmagatzemar-la en el teu enorme tronc, ja no cal que estalviïs en fulles ni flors, ara ja no. Tot el que vas necessitar fer per a créixer, t’ha fet tant fort que ja no et cal seguir-ho fent, ara pots florir tant com vulguis, tenir tantes fulles tendres com et plagui.

Dit això, vaig sentir, per primera vegada, com n’eren de fondes les meves arrels i com xuclant l’aigua amb fruïció la duien fins a les branques on els, fins ara, assedegats branquillons podien esclatar amb una verdor mai vista a Nam. Vaig regalar flors a les abelles i vaig saber que les meves llavors, regades amb l’alegria de la meva riuada interior tindrien núvols generosos que les regarien per sempre més.

Un soroll fort, que venia de fora de la meva cambra, i que  no he tingut temps d’identificar m’ha tret de Nam sobtadament sense ni poder acomiadar-me de l’òliba, i no obstant això la sento com si fos dins meu encara.

Vaig obrir els ulls per veure la llum blavosa que entrava per la finestra a besar el meu llit, vaig apartar la flassada i d’un salt em vaig plantar a terra i la meva boca em va dibuixar un somriure com una lluna creixent.