La rebolcada.

Pels carrers humits, foscos i silenciosos, on un vent fred feia prendre una dolorosa consciència de la pròpia pell, l'Havanna caminava tota sola, tal com ella havia triat. En passar per davant d'una fleca, l'olor de pa calent la va arrossegar cap a una infantesa sense pare. La imatge va sorgir del no-res i es va clavar dins el seu cervell fent-li nosa d'una manera gairebé agradable. El seu pare jeia al sofà de pell i els seus moviments el feien sonar com si es llufés una i una altra vegada. La nena reia sense control com un esclat d'histèria primaveral i una mà freda i dura com el marbre li engaltà un cop que li va partir el llavi. Des de llavors el llavi va perdre la capacitat d'esbossar un somriure autèntic. La mare, justificava l'atemptat tot explicant-li que el pare treballa molt i necessita la tranquil·litat que ella li robava quan arriba a casa.

Des d'aquell dia canviava de vorera quan veia una fleca.



L'Havanna era una dona prima, sense carns que la protegissin de la vida, tal com ella volia, fins i tot va estar ingressada per aquest motiu. El psiquiatre, un home calb i obès, que semblava estar molt lluny d'on era en realitat, parlava amb una veu profunda i monòtona que pretenia semblar més comprensiva del que era. Ella, d'una seductora bellesa grisa i tremolosa, intentava una basta seducció que la fes semblar prou feliç com perquè la deixessin rebolcar en pau en la seva desgràcia. Curiosament, l'estratègia va funcionar.

A trenta anys, després d'una llarga llista de relacions intencionadament fallides, només s'acostava a qui li donés l'oportunitat de patir infortunis. Mai no s'havia corregut, només ho feia veure. De fet el sexe no li interessava gens tot i la seva llarga història de conquestes. Només les necessitava per a sentir-se viva i reforçar la seva imatge de desvaliment.

Al capdavall del carrer hi havia una botiga de joguines on entrava sovint. Hi havia una disfressa de Ventafocs que la captivava. Era de ras blau amb una gran faldilla, uns guants blaus i una cinta per al cabell a joc. Se'l va emprovar en un impuls irrefrenable i tot i ser per a nens, el seu cosset minúscul i eixut hi entrava de meravella. Es va mirar al mirall de la botiga, i ja imaginant la música del ball i l'olor del cava se'l va quedar. La botiguera s'esforçava per donar-li a l'escena un aire de quotidianitat que no tenia.

Li encantaven les històries de princeses, sobretot els moments que feien plorar, on ella deixava la història per a no arribar als finals feliços que la fastiguejaven.

Ara havia conegut un home, d'uns cinquanta anys mal portats, de tret durs i colònia penetrant que la feia sentir tan desgraciada com volgués. Era tan feliç a la seva manera! Ell treballava en una notaria on l'olor de fusta vella i de parers polsosos creaven un clima de biblioteca morta que a ella li resultava reconfortant. Les parets entapissades d'una mena de moqueta verd fosc li donaven un aire de cripta que la fascinava. El vell mobiliari cruixia amb vida pròpia i les llums tènues conferien un aire tenebrós a tot plegat, com una masmorra d'un castell. L'home anava a joc amb tota la resta, amb tot, menys amb ella.

Ell tenia una filla de la seva edat, la Mandala. No era el seu nom de veritat, però els seus amics li deien així i ella va adoptar el nom de bon grat. Era una noia lluminosa i estrident, que combinava els colors i les robes de la manera més estrafolària possible. Era soltera i els seus ulls verd maragda, sovint a joc amb els mitjons, li proporcionaven una mirada hipnòtica que embadalia als homes. Es van fer bones amigues contra tot pronòstic. La Mandala li explicava les seves aventures sexuals amb una naturalitat que la ruboritzava. Gaudia del sexe sense embuts, ella feia el que volia amb qui volia i fugia de compromisos i estabilitats que l'avorrissin. L'Havanna, tot i la seva promiscuïtat vivia una història completament diferent.

Un dia, van sortir de copes plegades i la Mandala li va escopir una pregunta enverinada: Folla bé el meu pare? L'Havanna es volia morir, més que de costum, i es va quedar paralitzada per un moment, però entre l'alcohol i la frescor amb què havia estat engaltada la pregunta, es va veure en cor de contestar: jo no en gaudeixo gaire, la té massa grossa i em fa una mica de mal. Van riure escandalosament i mig bar es va girar cap a les dues boges. La Mandala, lluny de donar consells assenyats es va limitar a dir amb els ulls plorosos de tant riure: com més grossa, més gran és el triomf!!!

L'Havanna es va quedar desconcertada i amb els ulls de bat a bat li va demanar que què volia dir. La Mandala, que sovint tenia plantejaments trencadors per a tot, li va explicar, d'una manera tan espontània que feia que res semblés groller. Mira, jo entre les cames tinc l'arma més poderosa d'aquest món, quan veig una polla alçada i poderosa m'ho plantejo com una batalla que guanyaré amb tota seguretat i l'acabaré reduint a una flàccida pelleringa que penja i ja no m'és útil. Això em fa gaudir com una bèstia desplegant tot el meu poder. Sempre guanyo, t'ho asseguro i va esclatar a riure com una bruixa malvada.

Aquella conversa de dones èbries va canviar la vida de l'Havanna com cap altra cosa. Cap psiquiatre li havia fet un plantejament que la canviés de veritat, però la Mandala sí. Aquella mateixa nit, tot el seu món es va capgirar, tot va canviar de sentit, es va sentir com si li haguessin fet partícip d'un encanteri de bruixes poderoses que havia romàs ocult al llarg dels segles passant només de generació a través d'unes poques escollides. Va sortir de la cel·la que l'engarjolada des de petita i es va sentir com una amazona nua sobre el seu cavall desitjant fer servir la seva nova arma. Ja no era cap víctima desvalguda, ara anava armada i volia guerra.

La primera batalla, amb el pare de la Mandala, la va guanyar sorollosament amb un orgasme que no cabia a l'habitació i va arribar a ocupar tot l'edifici escandalitzant a tot el veïnat. Quan va observar les restes de la batalla, va riure maliciosament i se'n va anar sense explicacions.

Va sortir al carrer, caminant sobre un cavall blanc amb les regnes de la seva vida a les mans. Mai no va mirar enrere.