Colors

Venien de tot arreu cercant ajud. Algunes del confins del nord, altres dels deserts i praderies del sud, altres de les selves de l’oest.

El Pintor, pacientment les atenia una per una i els retornava el color i els dibuixos a les seves ales. Algunes havien quedat deslluïdes pel pas del temps, altres per malalties o accidents, tempestes i pols els havien descolorit les ales i la seva alegre bellesa. Totes acudien al Pintor cercant recuperar el que havien perdut, i ell feia el que podia, no sempre podia restablir la bellesa original de l’obra, però sempre oferia alguna milloria o si més no, consol i companyia.

Atenia tota mena de casos: algunes tenien uns colors meravellosos i només els treia la pols per a que els apreciessin, altres, en canvi, s’havien desdibuixat totalment i requerien una restauració profunda. També n’hi havia que hi anaven per petits defectes sense importància i fins hi tot n’hi va haver que hi anaven només per si de cas, per quedar més tranquil·les. El Pintor, que per cert es deia Munard, no jutjava aquests detalls i feia per a cada una el millor que podia.

En Munard, no esperava res a canvi, només la satisfacció de veure com les seves mans trobaven la brillantor amagada en cada escata de color, tothom creia que ell les pintava com un quadre, però en realitat només feia lluir el que ja hi havia a sota. Sempre fidel a la veritable natura de cada dibuix, sense intentar canviar res, només traient el màxim potencial de cada pigment. Potser per això els seus dissenys semblaven perfectes, perquè només il·luminava la bellesa, sense alterar-la, amb un profund respecte per la manera de ser de cadascuna.. Ell creia que tothom te tot el que li cal per a estar bé, la seva feina només era fer que retrobessin el equilibri que un dia, la vida que feien els va fer perdre.

Mai no es cansava de fer el que més li agradava, i us asseguro que no ho feia per obtenir elogis o agraïment, sinó portat per la curiositat de descobrir la bellesa que s’amaga darrera de cada ala acolorida, de cada vida, de cada reflex irisat. Allà on altres veien defectes, ell veia el resultat després de restablir l’essència veritable.

I molts d’altres van passar pel seu taller per aprendre com ho feia i quedaven meravellats de veure’l treballar d’aquella manera, sempre somrient, sempre satisfet. Alguns li demanaven “el secret” , com si fos una fórmula màgica i ell els mirava sorprès i els deia: -Secret? Només cal entrenar la vista per veure que en realitat tota la perfecció ja hi és present, jo només trec el que sobra. Jo no faig res, només confiar plenament en totes i cadascuna de les papallones que ajudo.

-I amb aquest conte comença la vostra carrera –digué el professor als alumnes de 1er de Medicina que el miraven bocabadats- .Quan l’entengueu, sereu metges.