jueves, 22 de agosto de 2019

LA BALA de Paul B. Preciado

Paul Beatriz Preciado, (Burgos, 1970) es un filósofo transgénero feminista, y comisario de arte, destacado por sus aportes a la Teoría Queer y la filosofía del género.

Nos dispara un texto claro e implacable, doloroso y sanador, catártico y provocador.
Os invito a leerlo despacio, tomando aire, pensando y cuestionando.

Este artículo, junto con muchos otros publicados en diferentes medios, está recogido en su último libro Un apartamento en Urano -Crónicas del cruce.Anagrama, 2019, de recomendada lectura, eso sí, para personas con ganas de pensar.


Seguro que vuestros comentarios y aportaciones serán más potentes que el mismo texto.





Imatge relacionada

La Bala

La homosexualidad es un francotirador silencioso que pone una bala en el corazón de los niños que juegan en los patios,sin importarles si son niños de pijos o de progres, de agnósticos o de católicos integristas, no le falla la puntería ni en los colegios de zonas altas ni en los de las zonas de educación prioritaria. Tira con la misma pericia en las calles de Chicago que en los pueblos de Italia o en las barriadas de Johannesburgo. La homosexualidad es un francotirador ciego como el amor, generoso como la risa, tolerante y cariñoso como un perro. Cuando se cansa de disparar a los niños,tira una ráfaga de balas perdidas que van a alojarse en los corazones de una campesina,de un conductor de taxi,de un paseante de parques…La última bala alcanzó a una mujer de ochenta años mientras dormía.

La transexualidad es un francotirador silencioso que dispara directo al corazón de los niños que se miran al espejo, o aquellos que cuentan los pasos mientras caminan. No sabe si nacieron de una PMA(Procreación Médicamente Asistida) o de un matrimonio romano. No le importa si vienen de familias monoparentales o si papá vestía de azul y mamá de rosa. Ni el frío de Sochi ni el calor de Cartagena de Indias le hacen temblar. Abre fuego por igual en Israel que en Palestina. La transexualidad es un francotirador ciego como la risa, generoso como el amor, cariñoso y tolerante como una perra. De cuando en cuando dispara sobre un profesor de provincias o sobre una madre de familia, et boom.

Para los que tienen la valentía de mirar la herida de frente, la bala se convierte en una llave maestra que abre una puerta hacia un mundo que nunca antes habían visto. Caen todos los velos, la matriz se descompone. Pero algunos de los que llevan una bala en el pecho deciden vivir como si no la llevaran dentro. Hay quien ha muerto por llevar la bala.

Otros compensan el peso de la bala con grandes gestos de donjuanes o de princesas. Hay médicos e iglesias que prometen extirpar la bala. Dicen que en Ecuador cada día abre una nueva clínica evangelista para reeducar homosexuales y transexuales. Los rayos de la fe se confunden con descargas de electricidad. Pero nadie ha logrado nunca extirpar una bala. Se puede enterrar más profunda en el pecho, pero no extirpar. Tu bala es como tu ángel de la guarda, siempre estará contigo.

Yo tenía tres años cuando sentí por primera vez el peso de la bala. Sentí que la llevaba cuando escuché a mi padre tratar de sucias tortilleras a dos chicas extranjeras que caminaban de la mano por el pueblo. Sentí en ese momento que el pecho me ardía. Esa noche, sin saber porqué, imaginé por primera vez, que me escapaba del pueblo para ir a un lugar extranjero. Los días que vinieron después fueron los días del miedo, de la vergüenza.

No es difícil imaginar que entre los adultos que marchan en la manifestación de Hazte Oír hay algunos que llevan, enquistada en el pecho, una bala ardiendo.Tampoco es difícil saber por deducción estadística, conociendo la buena puntería de nuestros francotiradores, que habrá entre sus hijos algunos niños que crecerán con la bala en el corazón.

Cuando veo avanzar a las familias de las manifestaciones neoconservadoras con sus hijos,no puedo evitar pensar que entre esos niños hay algunos de tres, cinco, quien sabe, apenas ocho años, que llevan ya una bala ardiendo en el pecho.

Sostienen banderas que dicen “pas touche à nos stereotypes de genre”, “Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva, que no te engañen”, que alguien les ha puesto entre las manos. Pero ellos saben que no podrán estar a la altura del esteriotipo.

Sus padres gritan para que las niñas lesbianas, los niños maricas y los niñes trans no vayan al colegio, pero ellos saben que llevan la bala dentro. Por la noche, como cuando yo era un niño, se van a la cama con la vergüenza de decepcionar a sus padres, con miedo quizás de que sus padres les abandonen o que deseen su muerte. Y sueñan, como yo cuando era un niño,que huyen hacia un lugar extranjero, o a un planeta lejano, donde los niños de la bala pueden vivir. Yo os hablo a vosotros, los niños de la bala, y os digo: la vida es maravillosa,os esperamos aquí, todos los caídos, los amantes del pecho agujereado. No estáis solos.

París, 15 de febrero de 2014.

sábado, 3 de agosto de 2019

LA BELLESA DISCAPACITANT


Us imagineu com deu ser que una mateixa persona no pugui saltar, córrer, plorar, rascar-se l'ull, gaudir del vent i de la pluja, caminar per llambordes, respirar normalment, seure còmode, besar, envellir, tenir estries, pèls, taques, menjar el que vulgui, deixar anar pets, gaudir del sexe lliurement, tenir canes, vestir com vulgui, anar amb sabatilles, dur el tòrax descobert, mastegar amb la boca oberta, rotar, rascar-se l'aixella o l'entrecuix, masturbar-se, tenir tantes parelles com vulgui, perdre una dent, engreixar-se, fer un concurs d'escopinades, tenir més d'una parella, fumar puros, menstruar, ser lletja, suar, manar, decidir, apropiar-se del seu cos...

Quina desgràcia direu, pobra persona!

I si totes aquestes discapacitats fossin imposades per a un sol fi: agradar a qui les imposa!!!

Bé, doncs, ara imagineu el text anterior com una eina d'"invalidació" premeditada del sistema heteropatriarcal sobre les dones.

Imagineu com el sistema segresta una noia amb roba còmoda, calçat esportiu, cara neta i cabells al vent i un cos vàlid tal com és i perquè uns senyors suposadament heterosexuals puguin exercir la seva jerarquia de dominació/protecció/invalidació li fan creure que així tal com és no agradarà als homes, únic objectiu veritablement important de la seva vida.

Li fan notar que als homes només els agraden les cames sense pèls i amb els bessons ben contracturats per unes sabates de taló que, si bé no la deixaran desplaçar amb normalitat i faci mal portar-los, tothom sap que fan les cames més gràcils i donen més alçada a la dona, que òbviament la fa més desitjable. Aquesta noia ja la tenim caminant sobre dues agulles i amb les cames depilades a cops de dolor i diners... però la bellesa, és el que té. Fins i tot la convenceran que una faldilla estreta li afavoreix el cul i les cames i que combinada amb els talons, a banda de convertir la verticalitat en equilibrisme i els desplaçaments en una estranya i arriscada heroïcitat, la sensualitat del resultat s'ho val.

Lògicament, la mataran de gana si cal, perquè els homes la volen ben primeta... bé, no tot, uns pits inexplicablement grossos emergint d'un esquàlid costellam, són tan suggerents que no importen les cirurgies, mals d'esquena o dificultat per l'esport, aquesta bellesa famolenca, dèbil i deformada, agrada tant als homes, que no té elecció. Si cal que una cotilla que exageri la combinació cintura-pits, serà benvinguda encara que respirar i menjar quedin en segon pla.

En aquests moments, arrencar a córrer davant d'un perill ja és totalment inviable, per això atreure un mascle que la defensi és cada cop més urgent.


La model Candice Swanepoel va acabar amb els genolls plens de sang després de la seva caiguda en la desfilada de Givenchy. Per sort, uns homes l’ajuden...



Als homes suposadament heterosexuals no els agraden les cares de dona, curiosament, així que hem entès que la part frontal del cap d'una dona és en realitat un llenç on s'hi ha de pintar una cara més atractiva i acolorida, tot i que és clar, aquest llenç vivent que oculta l'horror subjacent és pintura fresca intocable que limita tota interacció tàctil amb l'obra pictòrica. Prohibit suar, rascar-se, besar, eixugar-se o qualsevol acció que desemmascari a qui viu darrere. Això sí, el resultat és tant afavoridor que atreu a tots els mascles de la zona. Es pot enfortir l'efecte amb un perfum ben car que amagui la veritable olor de la humana que vol agradar i l'efecte és devastador.

El llavis, tot i que no es poden besar o desfaríem la màgia del brillant color amb el qual estan pintats, han de ser carnosos, com de dona negra, sigui quin sigui el color de la pell, per tant si no ho són prou per agradar als homes, valen silicones, col·làgens o polímers de moda que accentuïn els efectes del maquillatge. Això farà que els llavis actuïn com una flor llampant que atrau els insectes.


L'escultura, ja va agafant una forma acceptable, ja li han esborrat bona part de la lletgesa natural que tant rebuig genera als homes. Encara es pot aspirar a més si fem ús d'alguns complements brillants per al coll, orelles, dirs, que faran que els homes, atrets, com els corbs, per la brillantor, quedin ben enlluernats.


Com la cirereta del pastís, ens queda un cabell que sol ser horrorós, encrespat, amb canes, clapes, colors avorrits, etc. ben poc amables de mirar, tot i que acariciar-los pot ser plaent. Com desentonarien grotescament amb l'artificialitat del conjunt, cal condicionar-los, definir-los, i embellir-los amb tints, allisats, arrissats, acolorir o decolorar, tallar o allargar, ocultar canes i clapes i fixar l'imponent resultat amb laques i acabats perfectes, que tot i ser incompatibles amb dormir, suar, mullar-se o una ventada, mentre es mantingui el resultat en òptimes condicions de conservació, com les obres d'art tot anirà bé. Tot i esdevenir intocable i efímer, és una falsedat tan bella, que l'engany roman oblidat.


Evidentment tot pèl és regulat per desig masculí, i les aixelles han de ser calbes, les celles fines, les pestanyes en canvi doblement espesses i llargues, per la qual cosa fins i tot els postissos són acceptats per arrodonir el resultat de tot l'assortit de llapis i pinzells que acoloreixen cada zona per separat, abocant químics a la conjuntiva que s'escolen pel llagrimal. Plorar és devastador per a la conservació de l'obra i queda totalment desaconsellat. Els pèls facials són totalment prohibits i la transgressió d'aquesta llei universal pit posar en risc el gènere en conjunt, si no que els ho preguntin a les dones trans. I el 8% de dones massa peludes per als homes suposadament heterosexuals? Doncs la medicina les patologitza com a "hirsutisme" i l'estètica, a canvi de diners i dolor, resol el problema, no fos cas que algun home li trobi atractiu i dubti de la seva suposada heterosexualitat.


El darrer retoc a aquesta desagradable feminitat natural, serà convertir mans i peus en metafòriques cues de paó, acolorides urpes que inutilitzen les funcions manuals habituals, però a canvi de la relativa invalidesa i les feines de manteniment, el ventall de colors i possibilitats artístiques són infinites i atrauen els mascles, que intenten no imaginar aquelles dagues acolorides prop dels seus sobrevalorats genitals, donat el risc evident d'accidents.


En el cas de les dones cis, la perfecció passa per no menstruar, per tant una quarta part del temps de la vida fèrtil, aquella brutícia vermella allunya als mascles horroritzats i les altres tres quartes parts, el tall ha de fer olor de roses i llessamins i tenir un aspecte tan prepúber com sigui possible, encara que sigui efecte de depilacions, cirurgies, emblanquiments, etc. Perquè val a dir que els traus no agraden a ningú. Fer-los servir sí, però la seva contemplació és impensable ni per les seves propietàries, que són alliçonades des de petites en la monstruositat dels seus genitals i els és negada l'apreciació de la bellesa de les seves vulves, generant vergonya. Els homes amb penis reben el missatge contrari, de tenir un membre l'alt valor estètic i social, que inexplicablement desitja o ha de desitjar la sucosa i pudent aberració de l'entrecuix de les femelles debatent-se entre el desig irresistible i la repugnància que fa d'un cunnilingus un favor impagable, mentre una fel·lació és tot un regal.


L'home suposadament heterosexual, adoctrinat en els seus gustos sobre l'atractiu femení per una indústria molt lucrativa, curiosament liderada per homes gais, transforma el seu objecte de desig en una costosa minusvalidesa que potencia la necessitat d'ajuda i protecció de la dona, que esdevé una delicada obra d'art per a l'observació, intocable, falsa i efímera, una grotesca caricatura del cos femení. L'home aprèn a reclamar l'engany com a desig veritable i a trobar les dones reals com a descuidades i menys atractives.


Els homes suposadament heterosexuals són adoctrinats per la indústria de la moda i l'estètica per a sentir-se atrets per dones "florero" invàlides, grotesques, que pateixen aquesta opressió amb ràbia dissimulada contra els opressors i contra les dones que escapen del règim.


El sistema cisheteropatriarcal reforça els estereotips jeràrquics dels constructes de gènere, fent que ser dona sigui una mena de malaltia invalidant que requereix tractament crònic i una inversió de temps i diners que d'altra manera es malbaratarien perillosament en llibres i cultura que pisaria en risc tota l'estructura.


Les dones perden milers d'hores i euros per ajustar la seva imatge al doble grau d'invalidesa imposada: la invalidació del cos original i la minusvalidesa del resultat.


Arribat aquest punt, jo em pregunto respecte als homes suposadament heterosexuals, si realment una dona tal com és no els és atractiva, voleu dir que els agraden les dones? Potser l'etiqueta "florerosexual" sigui necessària per a diferenciar-se dels homes heterosexuals que senten atracció per dones en xandall, vambes, pell color pell, ungles color ungla, pits petits, caiguts, bornis, culs grossos amb cel·lulitis, canes, puntes obertes, conys que sagnen i fan olor de cony, dones peludes.