martes, 14 de abril de 2020

La COVID-19, no és la causa de la crisi.

La crisi de la COVID-19 no existeix. Li han posat aquest nom per emmascarar la veritable crisi que patim i que aquest virus només ha fet més visible, més cruel, més mediàtica.
Però no passa res de nou, o gairebé res.
La necropolítica tal com la va definir el filòsof camerunès Achille Mbembe, com una evolució del terme biopoder i biopolítica de Foucault sobre com el poder controla el cos i la vida de les persones, feia referència a l'ús del poder social i polític per a decidir qui te dret a viure i qui no, qui pot ser explotat i qui ser explotador, qui te dret a un privilegi com la sanitat i qui no. El terme necropolítica explica un pas més en la subjugació que exerceix el poder sobre els cossos i inclou el dret a seguir viu, com a eina.
Aquesta necropolítica, més enllà del context africà on Mbembe ho plantejava inicialment, s'ha globalitzat. La creació de zones de mort, zones geogràfiques on la vida val menys.
Ara una epidèmia d'un petitíssim virus, el SARS-CoV-2, posa en portada la necropolítica capitalista, d'una manera innegable.
Qui es pot permetre atenció sanitària? Qui es pot permetre confinar-se? Qui mereix un respirador?
Fins ara el "no dret a la vida" dels pobres era maquillat, dissimulat, ignorat.
Mentre la SIDA, la tuberculosi o la malària causen milions de morts cada any sobre la població pobre, te tractament per la població rica. Per tant no és la malaltia la que mata, és el capitalisme necropolític que decideix qui pot viure i qui no ho mereix.
Ara, la COVID-19, ens farà palès un cop més l'impacte d'un sistema sanitari públic, universal i ben finançat. Farà palès com la manca d'inversió en sanitat ara fa triar qui va a l'UCI i qui mor sense fer-hi res.
Si alguna cosa fa que aquesta pandèmia, sigui tan reveladora, és que ha començat als països rics i s'estén per tot el món. Podrem comparar com la necropolítica global fa que l'oportunitat de viure sigui una decisió política.
Aquest mateix neoliberalisme que causa molta més mortalitat que cap malaltia, que subjuga el dret a la vida de països sencers per a afavorir les elits d'altres, que explota el mateix planeta fins a crear les circumstàncies adequades per a les pandèmies, com ara, intentarà sobreviure com sigui.
Ara se'ns farà creure que volem tornar on érem. Se'ns farà una propaganda a escala planetària per recuperar la felicitat capitalista que la COVID-19 amenaça.
Però després de veure aquest drama dantesc, podrem tornar a ser enganyats per aquesta suposada felicitat? Ens faran creure que érem feliços mentre veiem nens ofegats al Mediterrani o infants esclavitzats pels cultivadors de cacau a l'Àfrica o per l'indústria tèxtil a l'Àsia?
Voldrem tornar a refundar una societat maltractadora, xenòfoba, racista, classista, integrista, capacitista, LGTB-fòbica, masclista... que un cop més refundi la necropolítica, on homes blancs cisheteronormatius decideixin indecentment qui viu i qui mor al món i a casa nostra,

La COVID-19 justifica un estat militaritzat que desarticula el teixit associatiu, ens fan sentir policies del que fa la resta, ens fa sentir que només dins la llar (els que en tinguin) estem segurs si ens portem bé.
Al mateix temps una onada d'activitats per a no pensar gaire és desplegada instantàniament, mentre el periodisme treballa en exclusiva per al virus i ens refreguen per la cara cada mort i cada mascareta. L'any passat van morir 650.000 persones per malalties respiratòries relacionades amb la grip comuna, per no parlar de les 500.000 morts de malària, un 85% dels quals van ser nens. Però res d'això va ser notícia.
Ens intoxiquem d'informacions virals, mai millor dit, perquè la por ens paralitzi i llavors, com una acció coordinada, ens refugiem en un simulacre cultural narcotitzant que entra per tots els canals i hem de veure museus, teatre, circ i, cinema , sèries, llegir de tot gratuïtament. Se'ns empapussa d'entreteniment, disfressat de cultura gratis, no fos cas que pensem gaire. Ja se sap allò de "cervell desocupat, oficina del diable".
I com en una instrucció militar a gran escala esdevenim obedients i subjugats sota l'amenaça que si no ens portem bé, no hi ha UCI per a totes.
Més enllà de l'estratègia epidemiològica, que no entraré a discutir, ja que només sóc metge, però no epidemiòleg, l'ús polític que se'n treu revela una foscor preocupant. Els poders econòmics pressionen governs perquè la vida dels més febles no sigui un obstacle al capitalisme, mentre les oposicions fan populisme barat amb les xifres de morts.
La paraula de moda, teletreball, ens connecta a matrix, no fos cas que perdéssim el costum de ser productius i la necropolítica ens faci prescindibles, però aquest cop ho fem massivament des de casa. Reunions de treball assegut a la tassa de vàter! Qui ens ho havia de dir. L'horari de treball es desdibuixa i mentre tenim un nen agafat al genoll i l'arròs que s'enganxa, contestem un correu electrònic i atenem una trucada de gerència.
Un cop més les grans corporacions, sobreviuran gràcies als excedents que ens han xuclat a totes durant dècades, i autònoms i PIMEs s'enfonsaran i seran esclavitzades per les grans fortunes, que acumularan més poder encara si els ho permetem, perpetuant el sistema que ens ha portat on som.
De veritat volem recuperar "la normalitat"? Aquesta normalitat que mata, explota, esclavitza, discrimina, destrueix la natura, maltracta els cossos, les diferències, la llibertat... La volem recuperar?

Doncs no! Volem recuperar el teixit associatiu, la vida social, les abraçades. La llibertat a l'espai públic i privat, però des d'un altre sistema que no ens porti al mateix punt d'autodestrucció.
Avui 14 d'abril, quan es commemoren els valors republicans que tanta por fan als neoliberals, hem d'estar més alerta que mai per a no desitjar tornar a la putrefacta normalitat que ens faran veure com a desitjable.



Volem un món sostenible, just, basat en les persones, no en els diners, on la democràcia sigui real, on l'1% de la humanitat no pugui tenir el 50 % de la riquesa, com passa ara.
La COVID-19 pot salvar moltes més vides de les que costi, si l'estat d'opinió canvia, si escoltem als filòsofs i no als polítics, si escoltem les necessitats de les persones i no de les entitats financeres-
Quan al segle XVII apareix el capitalisme com a alternativa al feudalisme, s'inicia l'època més destructiva sobre el planeta mai viscuda, i com tota era, ha d'acabar, per col·lapse, per rebel·lió, per desobediència.
Recuperem el control del propi cos, recuperem la propietat i la gestió del propi cos, com a subjecte polític.
Som a les portes d'un canvi, però el capitalisme necropolític, es defendrà ferotgement, primer amb propaganda seductora, després amb amenaces i por i finalment... hi haurà un canvi.

No hay comentarios:

Publicar un comentario