TENIR ÈXIT A LA VIDA.

L’ESCALADOR

En Damià , es trobava esgotat, havia arribat al cim d’una muntanya molt i molt alta i va veure, amb gran tristesa que, el que ell creia que era el cim més alt, només era una turó en comparació amb el veritable pic que veia des d’allà. Ell volia arribar al cim, però com sempre , comprovava que hi havia una muntanya més alta darrera de la que havia pujat. Amargament recordava els seus fracassos i traient forces d’on no n’hi havien, s’obligà a seguir pujant.

Quatre hores més tard, va veure una petita cabana de fusta a mitja muntanya, protegida sota una gran balma i s’hi acostà, necessitava reposar. Va trucar a la porta de fusta i li va obrir un vellet de llargs cabells i barba blanca que el va rebre amb un ampli somriure. Passa, el convidà, prendràs un te ben calent.

L’ancià s’interessà pel noi i li preguntà que hi feia tant amunt.

-Vull arribar al cim, però cada cop que hi arribo veig una muntanya més alta més enllà i és com tornar a començar. -digué amb els ulls plorosos.

-A quina alçada vols arribar? - preguntar l’ancià.

-A la més alta, no vull fracassar.- digué el noi amb determinació.

-Llavors està perdut, si no saps on vols arribar, com sabràs que ho has aconseguit? – preguntà l’ancià.

-Molt fàcil –respongué l’escalador- no veuré cap muntanya més alta que la meva.

-Ummm –va dir l’ancià mirant-lo als ulls amb tendresa- les Muntanyes Inuit, no funcionen així, son com la vida, sempre et presenten una muntanya més alta que la que has pujat. El cim el marques tu quan et sentis bé amb el que has aconseguit. Les Muntanyes sempre guanyen, si vols guanyar tu, hauràs de tenir clar a quina alçada et sentiràs triomfador. Llavors miraràs tot el que has pujat amb orgull, sense importar-te si hi ha un cim més alt. Has de trobar el teu cim o no descansaràs mai- va concloure acariciant la seva barba.

En Damià, quedà pensatiu, recordant tots els cims que havia pujat, l’esforç, les ensopegades, i, a l’intentar recordar la bellesa dels paisatges que havia travessat, es va adonar que no havia pogut gaudir del camí, sempre pensant en el cim més alt.

S’aixecà d’un bot i amb renovades forces va dir: el meu cim és en aquesta cabana, aquí és on volia arribar , el cim sóc jo mateix.

Jordi Reviriego