L’ESCALADOR
En Damià , es trobava esgotat, havia arribat
al cim d’una muntanya molt i molt alta i va veure, amb gran tristesa que, el
que ell creia que era el cim més alt, només era una turó en comparació amb el
veritable pic que veia des d’allà. Ell volia arribar al cim, però com sempre , comprovava que hi havia una muntanya més alta darrera de la que havia
pujat. Amargament recordava els seus fracassos i traient forces d’on no n’hi
havien, s’obligà a seguir pujant.
Quatre hores més tard, va veure una petita
cabana de fusta a mitja muntanya, protegida sota una gran balma i s’hi acostà,
necessitava reposar. Va trucar a la porta de fusta i li va obrir un vellet de
llargs cabells i barba blanca que el va rebre amb un ampli somriure. Passa, el
convidà, prendràs un te ben calent.
L’ancià s’interessà pel noi i li preguntà que
hi feia tant amunt.
-Vull arribar al cim, però cada cop que hi
arribo veig una muntanya més alta més enllà i és com tornar a començar. -digué
amb els ulls plorosos.
-A quina alçada vols arribar? - preguntar
l’ancià.
-A la més alta, no vull fracassar.- digué el
noi amb determinació.
-Llavors està perdut, si no saps on vols
arribar, com sabràs que ho has aconseguit? – preguntà l’ancià.
-Molt fàcil –respongué l’escalador- no veuré
cap muntanya més alta que la meva.
-Ummm –va dir l’ancià mirant-lo als ulls amb
tendresa- les Muntanyes Inuit, no funcionen així, son com la vida, sempre et
presenten una muntanya més alta que la que has pujat. El cim el marques tu quan
et sentis bé amb el que has aconseguit. Les Muntanyes sempre guanyen, si vols
guanyar tu, hauràs de tenir clar a quina alçada et sentiràs triomfador. Llavors
miraràs tot el que has pujat amb orgull, sense importar-te si hi ha un cim més
alt. Has de trobar el teu cim o no descansaràs mai- va concloure acariciant la
seva barba.
En Damià, quedà pensatiu, recordant tots els
cims que havia pujat, l’esforç, les ensopegades, i, a l’intentar recordar la
bellesa dels paisatges que havia travessat, es va adonar que no havia pogut
gaudir del camí, sempre pensant en el cim més alt.
S’aixecà d’un bot i amb renovades forces va
dir: el meu cim és en aquesta cabana, aquí és on volia arribar , el cim sóc jo
mateix.
Jordi. És difícil que es pugui veure el meu comentari. Hi torno. Aquest post és divertit i interessant, però penso que l´escalador hauría d´haver vist abans la Llum, "assetjant-se" a sí mateix, com diu la Marta Centellas. Una abraçada. Jordi Toral.
ResponderEliminarBona aportació, amic meu. Una abraçada.
EliminarEl no deixar-se anar per les emocións sense més; el saber fer un bon treball d´introspecció; el saber gaudir del aquí i ara, el saber que les reaccións dels altres són seves, però també ens ensenyan que quelcom és mou dins nosaltres, el saber deixar anar.... Bona feina Jordi!! Essent la práctica tot, m´agradaría aconsellar aquí un llibre de la Marta Centellas Ehecacuauhtly "Yo Decido, !Siempre!". Gràcies. Jordi Toral
Eliminar