Metge-pacient, una relació humana.

Aquesta és una història que em va canviar la vida, per sort. Ara sóc metge de família, geriatre i psicoterapeuta, però en aquells moments tot just havia acabat la primera especialitat i encara em mancava molta experiència...per sort? L'he rescatada del meu primer bloc que vaig escriure fa uns quantre anys.

Tinc un problema, el secret professional ( sona molt jurídic, així que millor en diré lleialtat a qui confia en mi), que no em permet posar noms als fets ni donar dades que puguin descobrir a tercers, però de fet això no és gens transcendent, les històries humanes van més enllà dels noms i els indrets, són sentiments universals que no necessiten etiquetes formals.

Si algú s'hi sent reflexat potser és realment la seva història o potser només la d'algú com ell, però en qualsevol cas, res serà per pura coincidència sino perquè les històries de tots tenen punts en comú, es creuen, convergeixen, es barregen, s'assemblen.

Us vull explicar una relació molt especial que tinc amb una pacient a qui m'estimo molt i ningú no sap per què. Fa bastants anys va entrar a la meva consulta una dona ja una mica gran, de veu rovellada i un mal caràcter que no passava per la porta , a més d'una malaltia greu i un munt de feina per a mi. Se'm va glaçar l'esguard en veure-la , em recordava a la meva iaia a qui havia perdut feia poc per una malaltia molt semblant a la que ella patia. Em va despertar una tendresa que no es corresponia amb la seva actitud hostil i exigent. Ambdós vam tenir sort.

Si no fos per aquest sentiment inesperat , potser hauríem tingut una relació distant o fins i tot tibant, però fou més fort que jo, i la vaig sorprendre amb un tracte que ella potser no havia rebut mai d'un metge. Havia patit, i això l'havia canviada. Amb el temps he sabut que només era això.

Han passat ja una quants anys i per sort ella encara és viva, i tot i que no té un caràcter fàcil la nostra relació es de veritable estimació mútua, cosa que no s'augurava en un principi. Si un dia la perdo, la ploraré i sé que ella a mi també.

I he aprés una lliçó important que m'ha servit de molt, i és que en les relacions humanes el principi d'acció-reacció és especialment cert i que rebem el que oferim. Si hagués reaccionat hostilment a la seva agressió inicial mai no hauria conegut la gran persona que s'ocultava davant d'una façana aspre i eixuta. Em pregunto què pensaria ella al sortir de la primera visita...



En PNL, en diem "registres", de la memòria de les experiències viscudes a les que accedim per a interpretar la realitat present, aquesta senyora va tenir la sort de fer-me activar un registre positiu per casualitat. Ara sóc jo qui intento evocar en els meus pacients registres agradables. I es tant fàcil com interessar-se honestament per la vida de qui tens davant. Tot i que en aquell moment poc en sabia de psicologia ni PNL , en vaig aprendre la millor lliçó.

Aquesta història l'explico a tots els estudiants de medicina que passen amb mi, crec que els fa pensar coses important per al seu futur.

Tracta algú "com si" mereixés ser estimat i descubriràs que teníes raó.

Avui he sentit al Dalai Lama dir una frase que hi ve al pèl: calen dos mans per fer-se una encaixada, només una per a donar un cop de puny.

La vida dona moltes voltes i ara treballo en altres llocs i tristament ja no sóc el seu metge, però fa poc anava passejant amb la meva filla i ens la vam trobar pel carrer , em va fer una abraçada que valia més que una condecoració Honoris Causa.

Quan et passen coses així no et pots cansar mai de la teva feina.

Jordi Reviriego.