PLACEBO : el poder de la creença?

Allò que creiem sobre nosaltres mateixos o sobre els altres te un poder que encara no coneixem prou bé, però que ningú pot negar, ni tan sols la ciència.

Tanto si crees que puedes, como si crees que no puedes, estas en lo correcto.  Deia Henry Ford.

I sembla que tenia raó, almenys en la majoria d'ocasions.

Posem un exemple científic.Es tracta d'un assaig clínic sobre un nou antihistamínic:

Es tracta del típic disseny d'estudi de qualitat on es compara el nou fàrmac amb d'altres ja coneguts i on hi ha un grup que pren placebo, és a dir una substància inactiva. Cap dels individus que participen voluntàriament de l'estudi saben què prenen, ni tans sols el que els ho administra ( això s'anomena estudi a doble ceg). Només ho coneix un investigador sense contacte amb els subjectes d'estudi per a no influir ni a nivell inconscient.

Doncs bé, en un disseny com aquest sempre apareix en major o menor mesura tant l'efecte beneficiós, com els efectes secundaris en el grup que no pren cap medicament...

És a dir que quan un grup de persones CREUEN que prenen un fàrmac experimenten els seus efectes sense prendre'l. Tot i que sigui en un grau menor que el fàrmac, el efecte en sí és detectable, i també els efectes secundaris. Es a dir, en aquest estudi hi ha gent que millora de l'al.lèrgia només per creure que prenen un medicament! I és clar també hi ha gent que prenen la medicació i NO CREUEN que funcioni que tindran un menor efecte.

I això ho observem també en estudis amb resultats objectius mesurables com a colesterol, tensió arterial...

Tots els estudis passen de puntetes sobre l'efecte placebo i només es considera un comparador per a demostrar que el fàrmac és millor.

Per a mi es encara més interessant esbrinar com es que el placebo és més efectiu que no fer res???

Si puc baixar el meu colesterol només creient que prenc un medicament ¿podria baixar-lo només canviant la meva creença de que tinc colesterol?

Fins a on les nostres creences condicionen la nostra salut?

I si parlem de psicologia, sembla clar que el que creiem sobre nosaltres mateixos tindrà un "efecte placebo" sobre el resultat d'una teràpia: tant el que creu el pacient com el terapeuta.

Potser per això cuido com un tresor la meva creença de que tots podem canviar cap a la direcció que volem. Que no hi ha pacient impossible, només un terapeuta que encara no sap com ajudar-lo.

No aniria mai a un terapeuta que no cregui que m'en puc sortir. Si  hi ha un efecte placebo en tot, que jugui a favor del pacient no?

Encara serà que la Louise Hay te certa raó en el que diu sobre la relació entre el que pensem i les nostres malalties.

Quan recepto un fàrmac cuido tant el que recepto com el com i a qui ho recepto, doncs he observat que tant la eficàcia com els efectes secundaris en depenen en un tant per cent imprevisible, però real.

Bé, ho deixo aquí per a que hi doneu unes quantes voltes. És interessant. La comprensió de l'efecte de les creences sobre la salud obrirà en el futur una nova perspectiva.

La rebolcada.

Pels carrers humits, foscos i silenciosos, on un vent fred feia prendre una dolorosa consciència de la pròpia pell, l'Havanna caminava tota sola, tal com ella havia triat. En passar per davant d'una fleca, l'olor de pa calent la va arrossegar cap a una infantesa sense pare. La imatge va sorgir del no-res i es va clavar dins el seu cervell fent-li nosa d'una manera gairebé agradable. El seu pare jeia al sofà de pell i els seus moviments el feien sonar com si es llufés una i una altra vegada. La nena reia sense control com un esclat d'histèria primaveral i una mà freda i dura com el marbre li engaltà un cop que li va partir el llavi. Des de llavors el llavi va perdre la capacitat d'esbossar un somriure autèntic. La mare, justificava l'atemptat tot explicant-li que el pare treballa molt i necessita la tranquil·litat que ella li robava quan arriba a casa.

Des d'aquell dia canviava de vorera quan veia una fleca.



L'Havanna era una dona prima, sense carns que la protegissin de la vida, tal com ella volia, fins i tot va estar ingressada per aquest motiu. El psiquiatre, un home calb i obès, que semblava estar molt lluny d'on era en realitat, parlava amb una veu profunda i monòtona que pretenia semblar més comprensiva del que era. Ella, d'una seductora bellesa grisa i tremolosa, intentava una basta seducció que la fes semblar prou feliç com perquè la deixessin rebolcar en pau en la seva desgràcia. Curiosament, l'estratègia va funcionar.

A trenta anys, després d'una llarga llista de relacions intencionadament fallides, només s'acostava a qui li donés l'oportunitat de patir infortunis. Mai no s'havia corregut, només ho feia veure. De fet el sexe no li interessava gens tot i la seva llarga història de conquestes. Només les necessitava per a sentir-se viva i reforçar la seva imatge de desvaliment.

Al capdavall del carrer hi havia una botiga de joguines on entrava sovint. Hi havia una disfressa de Ventafocs que la captivava. Era de ras blau amb una gran faldilla, uns guants blaus i una cinta per al cabell a joc. Se'l va emprovar en un impuls irrefrenable i tot i ser per a nens, el seu cosset minúscul i eixut hi entrava de meravella. Es va mirar al mirall de la botiga, i ja imaginant la música del ball i l'olor del cava se'l va quedar. La botiguera s'esforçava per donar-li a l'escena un aire de quotidianitat que no tenia.

Li encantaven les històries de princeses, sobretot els moments que feien plorar, on ella deixava la història per a no arribar als finals feliços que la fastiguejaven.

Ara havia conegut un home, d'uns cinquanta anys mal portats, de tret durs i colònia penetrant que la feia sentir tan desgraciada com volgués. Era tan feliç a la seva manera! Ell treballava en una notaria on l'olor de fusta vella i de parers polsosos creaven un clima de biblioteca morta que a ella li resultava reconfortant. Les parets entapissades d'una mena de moqueta verd fosc li donaven un aire de cripta que la fascinava. El vell mobiliari cruixia amb vida pròpia i les llums tènues conferien un aire tenebrós a tot plegat, com una masmorra d'un castell. L'home anava a joc amb tota la resta, amb tot, menys amb ella.

Ell tenia una filla de la seva edat, la Mandala. No era el seu nom de veritat, però els seus amics li deien així i ella va adoptar el nom de bon grat. Era una noia lluminosa i estrident, que combinava els colors i les robes de la manera més estrafolària possible. Era soltera i els seus ulls verd maragda, sovint a joc amb els mitjons, li proporcionaven una mirada hipnòtica que embadalia als homes. Es van fer bones amigues contra tot pronòstic. La Mandala li explicava les seves aventures sexuals amb una naturalitat que la ruboritzava. Gaudia del sexe sense embuts, ella feia el que volia amb qui volia i fugia de compromisos i estabilitats que l'avorrissin. L'Havanna, tot i la seva promiscuïtat vivia una història completament diferent.

Un dia, van sortir de copes plegades i la Mandala li va escopir una pregunta enverinada: Folla bé el meu pare? L'Havanna es volia morir, més que de costum, i es va quedar paralitzada per un moment, però entre l'alcohol i la frescor amb què havia estat engaltada la pregunta, es va veure en cor de contestar: jo no en gaudeixo gaire, la té massa grossa i em fa una mica de mal. Van riure escandalosament i mig bar es va girar cap a les dues boges. La Mandala, lluny de donar consells assenyats es va limitar a dir amb els ulls plorosos de tant riure: com més grossa, més gran és el triomf!!!

L'Havanna es va quedar desconcertada i amb els ulls de bat a bat li va demanar que què volia dir. La Mandala, que sovint tenia plantejaments trencadors per a tot, li va explicar, d'una manera tan espontània que feia que res semblés groller. Mira, jo entre les cames tinc l'arma més poderosa d'aquest món, quan veig una polla alçada i poderosa m'ho plantejo com una batalla que guanyaré amb tota seguretat i l'acabaré reduint a una flàccida pelleringa que penja i ja no m'és útil. Això em fa gaudir com una bèstia desplegant tot el meu poder. Sempre guanyo, t'ho asseguro i va esclatar a riure com una bruixa malvada.

Aquella conversa de dones èbries va canviar la vida de l'Havanna com cap altra cosa. Cap psiquiatre li havia fet un plantejament que la canviés de veritat, però la Mandala sí. Aquella mateixa nit, tot el seu món es va capgirar, tot va canviar de sentit, es va sentir com si li haguessin fet partícip d'un encanteri de bruixes poderoses que havia romàs ocult al llarg dels segles passant només de generació a través d'unes poques escollides. Va sortir de la cel·la que l'engarjolada des de petita i es va sentir com una amazona nua sobre el seu cavall desitjant fer servir la seva nova arma. Ja no era cap víctima desvalguda, ara anava armada i volia guerra.

La primera batalla, amb el pare de la Mandala, la va guanyar sorollosament amb un orgasme que no cabia a l'habitació i va arribar a ocupar tot l'edifici escandalitzant a tot el veïnat. Quan va observar les restes de la batalla, va riure maliciosament i se'n va anar sense explicacions.

Va sortir al carrer, caminant sobre un cavall blanc amb les regnes de la seva vida a les mans. Mai no va mirar enrere.

El conte terapèutic: un regal a l'inconscient.

L’arbre de Nam

Aquesta nit, com tantes d’altres , fugiré a Nam. M’he posat al llit aviat, amb els records i els pensaments esvalotats com un estol d’estornells espantats per un soroll. Un altre dia gris fosc plana en els meus pensaments, sempre es igual. Els llençols són aspres i freds i la manta de borra fa una olor humida, com de cementiri. M’he endut al llit aquesta joguina per si em vol acompanyar a Nam.

Però a Nam, en canvi, les coses són imprevisibles, mai no són iguals, de vegades són pura màgia, d’altres només un reflex desordenat d’un dels dies gris fosc, de vegades té una llum i un color que sorprenen per bonics o per estrafolaris i d’altres una música o un silenci que et fan sentir més viu que mai, pots caminar descalç i sentir l’herba tèbia i seca en un peu i fresca i humida en l’altre. Pots banyar-te en aigua calenta en un riu i després sortir sec i fent olor d’espígol. A Nam no hi ha regles, tot és possible i normal, no existeix cap llei universal ni res que no fos permès. Només em cal tancar els ulls i anar-hi sense saber que m’hi trobaré allí. De sobte, quan entres a Nam, tot fa un tomb, les meves manetes poden ser tan grans i fortes com les d’un gegant, puc tenir poders màgics inimaginables, ser només un nen o bé una flor o un lleó parlant. El més estrany és com ho fa Nam per a decidir cada nit qui seré, es un misteri. Però allà sí que sóc jo, no com en els dies gris fosc on no sóc ningú. Tant sigui un ocell com un gnom, sóc jo i tothom a Nam em reconeix, és estrany no? Ni tan sols necessiten saber el meu nom, em coneixen sense més. M’encanta.

Aquesta nit necessito tant refugiar-me a Nam, que no en trobo la porta d’entrada. Bé, no és una porta com les d’una casa, mai se sap on és o com serà, més aviat ella et deu trobar a tu. Però com més fosc havia estat el dia més trigava la porta a venir-te a buscar, mai no he sabut el perquè.

Finalment, sense adonar-me’n del tot ja era dins, sempre entro quan no me’n adono i la porta em passa per alt.

El brunzit d’una abella  em va fer adonar que jo era un arbre. No un arbre qualsevol , era com una mena de baobab com els del Petit Príncep. A les meves branques hi havia unes poques flors vermelles i gairebé cap fulla. Tenia un tronc massa gruixut per la meva alçada, amb l’escorça tendra, gairebé tova, i dins d’ell un gran forat on hi vivia una òliba blanca respectada per tothom per la seva saviesa. A Nam , les coses se saben així, directament, sense necessitat de tenir un motiu. De les puntes de les branques més llargues me’n penjaven uns fruits aborrissolats, ressecs i grossos que semblaven saquets per a amagarar-hi gominoles.

Al capvespre, l’olor de la frescor de la nit i la llum vermella i rosa del cel volien despertar l’òliba. Per tota la plana es veien nuvolets que feien ploure sobre els seus arbres que lluïen fulles tendres, perfumades com magdalenetes sortides del forn. Jo no tenia aquella pluja beneficiosa, només un núvol, com tots els arbres, és clar, però sec. Quina mala sort!

Vaig saludar l’òliba amb una reverència del meu ral brancam i ella em va correspondre picant-me l’ullet d’una manera que convidava a parlar-hi:

-Bon vespre! , ens vàrem dir.

L’òliba , ja coneixedora, millor que jo, del que m’estava preguntant, em va començar a explicar la història dels arbres de Nam:

A Nam, cada llavor d’arbre que germina té un nuvolet a sobre que de dia es fa diàfan per a deixar passar el sol i al vespre es fa gruixut per a poder ploure i regar el petit arbre. Per això tots els arbres de Nam són iguals. Però tu ets un cas molt especial, no pas únic, però si especial. El teu núvol des de que va néixer ha estat eixut, ningú no li havia ensenyat a ploure, potser perquè ve una mena especial de núvols que no en tenen costum, qui sap. Quan tu erets petit, passava tot el dia sobre teu fen-te ombra i no et deixava veure el sol, era l’únic que sabia fer per a protegir-te de la calor del sol i que la secada no fos pitjor, i de nit es feia diàfan i no en sortia ni una gota d’aigua. No en sabia més, de ben segur que si hagués tingut aigua te l’hagués donat . Gràcies a això tu ets l’arbre que millor coneix la lluna.

-I com he sobreviscut fins ara?- li vaig preguntar.

-Jo, que ja era amb tu quan només erets una llavor, ho vaig presenciar tot. Una nit , la lluna, va baixar a fer-te un petó , va ser el petó més dolç que mai ningú no ha donat, i et va fer saber què tu podies sortir-te’n encara que el teu núvol no t’ajudés com tu necessitaves. Amb el coratge de saber que no estaves sol, què erets important per a la lluna, vas estirar les teves arrels tant com vas poder fins a recollir una mica d’aigua del fons de la terra, vas engruixir el tronc per a emmagatzemar-la i vas perdre gairebé totes del fulles per a no desaprofitar-la. Per això vas sobreviure i et vas convertir el l’arbre poderós que ara ets, més poderós que cap altre.

-Gràcies Lluna! -vaig sanglotar, mirant cap al cel.

-I gràcies núvol, també  pots dir. Tot i no tenir aigua que oferir-te et va fer ombra per a que el sol no t’assequés i gràcies a això vas poder estirar les arrels a temps. El teu pobre núvol, tot i ser tant maldestre va fer per a tu l’únic que sabia fer, tot i no ser gran cosa, et va donar la vida i l’oportunitat de créixer.

-Ara semblo tant marcit com llavors, gairebé no tinc ni fulles. Tampoc no m’ha servit de molt. Els que han tingut un bon núvol estan molt més verds que jo. Mira’ls.

-Això penses?, és clar, ara ho entenc tot -va dir l’òliba obrint els seus ulls grossos i grocs com dos sols. Què potser encara tens por de la sequera?

-Sí, sempre- va dir amb un fil de veu entretallada.

-Però ara ja no et cal tenir un núvol que et plogui , les teves arrels son tant poderoses que xuclen l’aigua dels rius de sota la terra, tanta com en vulguin, més que cap altre arbre. Ja no necessites emmagatzemar-la en el teu enorme tronc, ja no cal que estalviïs en fulles ni flors, ara ja no. Tot el que vas necessitar fer per a créixer, t’ha fet tant fort que ja no et cal seguir-ho fent, ara pots florir tant com vulguis, tenir tantes fulles tendres com et plagui.

Dit això, vaig sentir, per primera vegada, com n’eren de fondes les meves arrels i com xuclant l’aigua amb fruïció la duien fins a les branques on els, fins ara, assedegats branquillons podien esclatar amb una verdor mai vista a Nam. Vaig regalar flors a les abelles i vaig saber que les meves llavors, regades amb l’alegria de la meva riuada interior tindrien núvols generosos que les regarien per sempre més.

Un soroll fort, que venia de fora de la meva cambra, i que  no he tingut temps d’identificar m’ha tret de Nam sobtadament sense ni poder acomiadar-me de l’òliba, i no obstant això la sento com si fos dins meu encara.

Vaig obrir els ulls per veure la llum blavosa que entrava per la finestra a besar el meu llit, vaig apartar la flassada i d’un salt em vaig plantar a terra i la meva boca em va dibuixar un somriure com una lluna creixent.

El negoci de la infelicitat

Admetem-ho, vivim a la cultura del bon rotllet, on tothom ha de ser superfeliç i les coses han d'anar sempre bé. I això què provoca?
La realitat és més variada que la seva idealització i conté moments de tota mena, i nosaltres anem saltant d'un estat emocional a l'altre : moments feliços, altres infeliços, ara avorriment, ara diversió, etc.

Això genera una contradicció intolerable! A la cultura del bon rotllet i jo no sóc SEMPRE feliç??? alguna cosa no va bé.

I aquí és on comença el negoci: quan tens una societat que HA de ser feliç i no sempre ho és , tens una clientela assegurada que faràn el que calgui per a recuperar la felicitat que per llei els pertoca.

Ets feliç? No?!? cap problema , tenim la solució per un preu raonable amb facilitats de pagament:  pot ser que si et compres aquest cotxe, aquest perfum, aquestes vacances, aquesta cirurgia estètica , aquesta roba o aquesta casa...trobis aquesta felicitat que és legítimament teva.

El problema és que no funciona. Totes aquestes coses que paguen els diners donen un efímera gospira de felicitat, tan fugaç que gairebé passa desapercebuda, i ràpidament tornem a sentir-nos malament, sempre falta alguna cosa. Hi ha més suïcidis i depressions entre gent rica que entre gent pobre ¿curiós no?

Ens hem anat posant la soga al coll en busca de un "El Dorado" que no està on el busquem. Per a ser feliç sembla que cal ser ric, guapo, tenir un munt de possesions carísimes que proclamin l'èxit als quatre vents, cal tenir carisma, elegància, la parella perfecte, els fills perfectes, sis carreres amb cum laude i bla, bla, bla, i on quedem tots els que no tenim aquesta fòrmula infal.lible per a ser feliç?

Si la felicitat perfecta creiem que és això, hipotecarem la nostra vida per acostar-nos-hi ni que sigui una mica i entregarem tots els nostres esforços i diners per aconseguir-ho. I aquí és on la societat de consum fa el negoci: tu per a ser feliç necessites un i-phone, uns pits més grossos i un novio més ric. I apa, comprem la felicitat a plaços. Com que no funciona, ens sentim decebuts i torna a començar el cicle una vegada i una altra. I com que tampoc funciona ens queixem i passem a "la cultura de la queixa"

L'altre dia llegia un article interessant que parla d'això, molt recomanable:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110906/54212340265/la-cultura-de-la-queja-lleva-a-occidente-a-la-decadencia.html

Bé , en resum, si et fan creure que has d'estar sempre feliç, ets vulnerable a les coses materials que prometen fer-te feliç, com que no funciona , et queixes i la queixa et fa infeliç i llavors surts de compres i torna a començar el cicle.

Podem acceptar que viure en un estat basal de calma interior , amb moments de felicitat i moments de tristesa sigui molt més plaent i equilibrat ? Ah, i molt més barat!

Ens podem permetre ser com som i no com son altres, valorar el que som i tenim sense comparar-ho, acceptar l'adversitat i la fortuna com a parts de la vida.

Quan estimes qui ets, acceptes el que la vida t'ofereix sense judici i et permets ser imperfecte, tot esdevé realment MOLT fàcil.  Ja no cal defendre una imatge impostada, ja no cal fer esforços per semblar una cosa o amagar-ne una altre. Viure així és realment molt còmode. Si tots visquéssim així el món seria molt millor, i val a dir que el consumisme no tendria sentit.

au revoir !

Jordi Reviriego.

Tots som directors de cine

A més de divertit, aquest vídeo és un bon exemple de com ens muntem unes pel.lícules dins el cap que poc tenen a veure amb la realitat.

Fer-ho, potser sigui inevitable. Ser conscients de que ho fem o no, ja és responsabilitat nostre.

La propera vegada que algú no et saludi, que un mail no rebi resposta, que algú arribi tard a una cita o que la roba de la teva parella faci una olor extranya...observa com l' Spielberg que portem dins treballa hores extres...entres en un mal rotllo terrible , etc. etc.... o no us ha passat mai??

Quan portem consciència a procesos automàtics, deixen de ser automàtics i els podem observar com un testimoni imparcial. Ja no entrem en barrena en un estat negatiu, simplement observem la peli de terror que estem muntant, tot sabent que només es un muntatge.

El cervell té dificultats per distingir entre els nostres constructes i la realitat. Si almenys en som conscients, ja anem un pas per devant i tindrem un estat intern més estable.

Jordi Reviriego.

Estimar és un gerundi

Com es la vida si la vivim en gerundi, no us ho heu preguntat mai?

Com seria la parella si enlloc de dir-nos t'estimo, ens diguéssim t'estic estimant? Estem vius o estem vivint?

Sembla un joc de paraules, i de fet ho és, però les paraules dien molt  de com pensa qui les diu.

Si t'estic estimant, vol dir que m'adapto, canvio, evoluciono, aprenc noves maneres, descarto les que ja no funcionen i puc seguir estimant .  No és un estat, és un procés dinàmic, canviant, amb alts i baixos. Si accepto això, puc fluïr amb el canvi i romandre feliç en cada etapa.

Si només "t'estimo", com un estat que no pot alterar-se, vindrà la vida i ho alterarà tot inevitablement i l'objecte del nostre amor canviarà, evolucionarà, mentre nosaltres restem immòbils lamentant-nos de l'amor perdut, anyorant el que ja no existirà mai més. Potser buscarem en una altra persona el que hem perdut i si ho trobem, repetirem el procés una vegada i una altra.

I no parlo només de l'amor romàntic, també de com estimem als pares, als fills, als germans, als amics, la professió, les idees...tots ells canviaran inevitablement, si volem seguir-los hem de ser tan flexibles com la vida mateixa. Moltes teràpies no són més que acompanyar a les persones des de la etapa on s'han quedat atrapats fins a la que els correspon.

Darrera de moltes "crisis vitals", desenganys, crisis del 40, sindrome del niu buit, sindrome de Peter Pan o el que vulgueu, no hi ha més que rigideses que no han permès viure en gerundi, fluïnt, adaptant-nos als canvis, passant amb naturalitat d'una etapa a una altra, acceptant el que la vida ens porta com una oportunitat de guanyar flexibilitat, d'aprendre.

Les expressions populars solen ser un tractat de saviesa, per això quan ens pregunten Com et va? responem: anar fent. Això és , ni més ni menys, res està ja fet del tot , tot es construeix moment a moment, no hi ha res garantit, anem co-creant al nostra vida mentre la vivim.

Si vivim en gerundi , és a dir: VIVINT , tot és possible: el que encara no sabem fer, ho podem aprendre, el que ja no volem fer, ho podem deixar de fer, el que volem afegir ho podem sumar, no hi ha estat sino procés, canviant, gaudint moment a moment de la vida.

Quan vivim en gerundi, canviar és fàcil! Ens anem reinventant dia a dia en un camp d'infinites possibilitats.

"La vida no és esperar que passi la tempesta, es aprendre a ballar sota la pluja." Anònim.



Jordi Reviriego.

Els agraïments de Jordi Reviriego

Abans de res, i per encetar aquest blog, vull agraïr sincera i profundament tot el que m'ha fet qui sóc, començant pels meus ancestres , tant pares i avis com més enllà, fins aquelles generacions que no he conegut però que formen part del meu llinatge.

També un profund agraiment pels meus mestres , des de la escola on vaig aprendre a llegir i escriure fins a la universitat on vaig aprendre medicina i tots els que van venir després ( Carmi !) . Tots ells, també els qui no recordo ja ni els noms, m'han aportat experiències i coneixements que m'han fet qui sóc.

I vull esmentar especialment els meus mestres dels darrers anys que m'han obert els ulls més enllà del coneixement. Grans persones i docents com en  Paco Verjano, molt especialment l' Allan Santos , Vicens Olivé , Victor Amat, Robert Dilts, Stephen Gilligan, Andrés Martin, Chechu Garcia, la Marta Centellas, en Josep Vila, en Ferràn Lajusticia i molts d'altres ( els que falteu a la llista també sou dins meu ) a qui he tingut el plaer de tenir com a mestres i amics , tot i que no vull deixar d'agrair els meus mentors, a qui, sense conèixer'ls personalment m'han transmès saviesa, com el Dr. Milton Erickson , Virginia Satir, Fritz Perls, Carl Jung, Gregory Bateson, John Grinder, Richard Bandler, Todd Epstein, Jorge Bucay, Ramiro A. Calle, etc. etc. etc. Alguns a través de llibres i  d' altres a través de la gent que va aprendre d'ells.

I l'agraiment més especial és per la meva dona i els meus fills, de qui aprenc cada dia les coses realment importants de la vida.

També tota la gent que m'ha aportat la seva saviesa caminant al meu costat per la vida, als meus amics i amigues, companys de feina, d'estudis , de diversió, i especialment als pacients de qui tant he après. Tots i cadascún d'ells han deixat en mi un tresor.

Per últim un agraïment a les persones que han fet la música, l'art, la literatura, la ciència, el cinema, la tecnologia, i un llarg etc. que han enriquit la meva vida.

I m'avanço agraint-vos a tots els que coneixeré en el futur per tot el que m'aportareu i pel plaer que será aportar-vos a vosaltres.

Una abraçada.