Les persones som finestres al món.

Les persones som finestres.

Tal com sona, cada persona és una finestra al món. Ara, des del confinament mirem el món més que mai des de les nostres finestres.

Imagineu una gran casa plena de finestres i una persona que mira al món des de la seva. Tots sols, mirant el món des del seu marc. Donant per bo el que veu sense qüestionar la imatge emmarcada, restringida i finita que els seus ulls veuen.

Per uns el món és una paret grisa, propera, opriment, inalterable, mentre per a d'altres és una posta de sol acolorida que canvia cada dia. Uns veuen un bosc frondós, altres veuen finestres d'altres cases i s'imaginen el que es veu i viu des d'allà.

Per a algunes persones les finestres són espais oberts per on entra aire fresc. Altres les viuen amb desconfiança, imaginant tot de perills que poden escolar-se pel seu ventalló.

Hi ha qui deixa entrar el sol i qui hi posa espesses cortines, qui hi planta flors i qui no les obre mai, qui s'hi aboca i qui no s'hi acosta. Fins i tot alguns es llencen al buit i d'altres componen cançons sobre el seu llenç. Alguns viuen d'esquena.

També hi ha qui té petits finestrons mentre d'altres tenen finestrals, qui veu el mar, o l'imagina i qui no veu res.

'Figura de perfil', de Salvador Dalí (1925)

I en aquest món de finestres ens construïm la nostra realitat. Cadascú, a partir de la seva petita visió del món, dóna per bo el món sencer, com si només la seva finestra fos la que dóna al món real i la defèn com si cap altra visió fos possible.

I aquí és on arriba l'oportunitat de mirar el món des de la finestra dels altres i ampliar el mapa. Cada persona que apareix a la nostra vida ens deixa veure el món des de la seva finestra, expandeix la nostra mirada, ens amplifica els sentits.

Hi ha qui no vol veure altres finestres, per por de perdre la seguretat de la pròpia i qui busca àvidament noves mirades al món i entén que el puzle de la realitat necessita moltes peces, de moltes experiències compartides, de moltes finestres.

Hi ha finestres més permeables que d'altres. Algunes deixen entrar música, olors, històries, i d'altres que deixen sortir colors i sensacions. Hi ha finestres generoses que regalen al món noves mirades, nous sabors, que enriqueixen el veïnat.

Ara que estem més restringits a les nostres obertures, podem ser més conscients que mai de com n'és d'important mirar el món des de les finestres dels altres, des dels mons aliens al nostre. De com les històries dels altres ens fan veure noves perspectives, nous matisos, nous colors, noves realitats que eixamplen la nostra.

Obrim noves finestres! Deixem que els altres ens expliquin el seu paisatge, la seva història.

Jo tinc la gran sort de conèixer molta gent que m'explica què hi veu des del seu ull de bou i això em retroba amb el meu paisatge amb una mirada diferent, més profunda.

I com ens expliquen les persones el que hi veuen? De mil maneres: el seu testimoni, la seva història personal, els llibres, les cançons, l'art visual, els poemes, el teatre, el cinema, les fotografies, la premsa, els blogs, internet... Tot de finestres al món que no expliquen el món, expliquen la mirada de qui el veu, expliquen la finestra.

Som part d'aquesta xarxa de finestres al món, part activa. Podem compartir el que es veu des de la nostra i mirar des de la dels altres. Celebrem cada nova persona que ens ofereix la seva mirada al món per diversificar la nostra, busquem sempre noves finestres, obrim bé els ulls, sense prejudicis que ens facin de cortines opaques i ens regalarem mil nous paratges per on transitar, on viure, fem el món més gran, més divers, més ric i redibuixem el nostre mapa cada dia.

Us regalo la meva finestra, venia a mirar que s'hi veu des d'aquí. Friso per mirar des de les vostres!

 Us comparteixo una finestra de Josep Maria de Sagarra


  D'un temps passat


Vinya adormida, pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l’art
i les escates de la lluna clara
pinten d’argent el tremolí del mar.

Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts;
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...

Una mica de boira que s’estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d’aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: «Bona nit.»

Agres amors d’un gat i d’una gata,
i un gos que flaira tuf de peix passat...
Damunt del poble el campanar de plata
i la lluna plorant de soledat.

Dins les herbes remor de grill i aranya,
i en el cafè remor de sis o set
que han begut quatre dits de rom i canya
i ara ja no caminen gaire dret.

La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s’ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s’ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.

La mar ja no té escates platejades:
li resta un lluïssor mig apagat;
s’ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...

Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S’acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l’aigua, i armen els llaguts.

La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l’escàlem
i l’aigua fa una mena de sospir.

S’enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l’esperança de que hi hagi peix.

El cafè ha esdevingut ben solitari,
però encara ens atrau els cinc sentits,
i un hi camina per si pot trobar-hi
un got de canya i un escanyapits.

Beneït sigui el fum i la beguda,
i les estrelles d’aquest to lluent,
i aquesta calma fosca, densa i muda
que ens endormisca delicadament

i ens posa un punt d’agror, guaitant la dèria
dels qui amb el rem van pentinant la mar,
i amb les butxaques plenes de misèria
segueixen els calvaris de l’atzar.