Benvinguts / Bienvenidos

Benvinguts a un espai on fer-se preguntes, qüestionar les nostres veritats, fer crítica constructiva. Ser dissidents d’aquest sistema vol dir fer propostes des del dubte i l’esperança.



sábado, 3 de agosto de 2019

LA BELLESA DISCAPACITANT


Us imagineu com deu ser que una mateixa persona no pugui saltar, córrer, plorar, rascar-se l'ull, gaudir del vent i de la pluja, caminar per llambordes, respirar normalment, seure còmode, besar, envellir, tenir estries, pèls, taques, menjar el que vulgui, deixar anar pets, gaudir del sexe lliurement, tenir canes, vestir com vulgui, anar amb sabatilles, dur el tòrax descobert, mastegar amb la boca oberta, rotar, rascar-se l'aixella o l'entrecuix, masturbar-se, tenir tantes parelles com vulgui, perdre una dent, engreixar-se, fer un concurs d'escopinades, tenir més d'una parella, fumar puros, menstruar, ser lletja, suar, manar, decidir, apropiar-se del seu cos...


Quina desgràcia direu, pobra persona!


I si totes aquestes discapacitats fossin imposades per a un sol fi: agradar a qui les imposa!!!


Bé, doncs, ara imagineu el text anterior com una eina de “invalidació” premeditada del sistema heteropatriarcal sobre les dones.



Imagineu com el sistema segresta una noia amb roba còmoda, calçat esportiu, cara neta i cabells al vent i un cos vàlid tal com és i perquè uns senyors suposadament heterosexuals puguin exercir la seva jerarquia de dominació/protecció/invalidació li fan creure que així tal com és no agradarà als homes, únic objectiu veritablement important de la seva vida.



Li fan notar que als homes només els agraden les cames sense pèls i amb els bessons ben contracturats per unes sabates de taló que, si bé no la deixaran desplaçar-se amb normalitat i faci mal portar-los, tothom sap que fan les cames més gràcils i donen més alçada a la dona, que òbviament la fa més desitjable. Aquesta noia ja la tenim caminant sobre dues agulles i amb les cames depilades a cops de dolor i diners... però la bellesa, és el que té. Fins i tot la convenceran que una faldilla estreta li afavoreix el cul i les cames i que combinada amb els talons, a banda de convertir la verticalitat en equilibrisme i els desplaçaments en una estranya i arriscada heroïcitat, la sensualitat del resultat s'ho val.
Lògicament, la mataran de gana si cal, perquè els homes la volen ben primeta... bé, no tot, uns pits inexplicablement grossos emergint d'un esquàlid costellam, són tan suggerents que no importen les cirurgies, mals d'esquena o dificultat per l'esport, aquesta bellesa famolenca, dèbil i deformada, agrada tant als homes, que no té elecció. Si cal que una cotilla que exageri la combinació cintura-pits, serà benvinguda encara que respirar i menjar quedin en segon pla.
En aquests moments, arrencar a córrer davant d'un perill ja és totalment inviable, per això atreure un mascle que la defensi és cada cop més urgent.
La model Candice Swanepoel va acabar amb els genolls plens de sang després de la seva caiguda en la desfilada de Givenchy. Per sort, uns homes l’ajuden...

Als homes suposadament heterosexuals no els agraden les cares de dona, curiosament, així que hem entès que la part frontal del cap d'una dona és en realitat un llenç on s'hi ha de pintar una cara més atractiva i acolorida, tot i que és clar, aquest llenç vivent que oculta l'horror subjacent és pintura fresca intocable que limita tota interacció tàctil amb l'obra pictòrica. Prohibit suar, rascar-se, besar, eixugar-se o qualsevol acció que desemmascari a qui viu darrere. Això sí, el resultat és tant afavoridor que atreu a tots els mascles de la zona. Es pot enfortir l'efecte amb un perfum ben car que amagui la veritable olor de la humana que vol agradar i l'efecte és devastador.
El llavis, tot i que no es poden besar o desfaríem la màgia del brillant color amb el qual estan pintats, han de ser carnosos, com de dona negra, sigui quin sigui el color de la pell, per tant si no ho són prou per agradar als homes, valen silicones, col·làgens o polímers de moda que accentuïn els efectes del maquillatge. Això farà que els llavis actuïn com una flor llampant que atrau els insectes.

L'escultura, ja va agafant una forma acceptable, ja li han esborrat bona part de la lletgesa natural que tant rebuig genera als homes. Encara es pot aspirar a més si fem ús d'alguns complements brillants per al coll, orelles, dirs, que faran que els homes, atrets, com els corbs, per la brillantor, quedin ben enlluernats.

Com la cirereta del pastís, ens queda un cabell que sol ser horrorós, encrespat, amb canes, clapes, colors avorrits, etc. ben poc amables de mirar, tot i que acariciar-los pot ser plaent. Com desentonarien grotescament amb l'artificialitat del conjunt, cal condicionar-los, definir-los, i embellir-los amb tints, allisats, arrissats, acolorir o decolorar, tallar o allargar, ocultar canes i clapes i fixar l'imponent resultat amb laques i acabats perfectes, que tot i ser incompatibles amb dormir, suar, mullar-se o una ventada, mentre es mantingui el resultat en òptimes condicions de conservació, com les obres d'art tot anirà bé. Tot i esdevenir intocable i efímer, és una falsedat tan bella, que l'engany roman oblidat.

Evidentment tot pèl és regulat per desig masculí, i les aixelles han de ser calbes, les celles fines, les pestanyes en canvi doblement espesses i llargues, per la qual cosa fins i tot els postissos són acceptats per arrodonir el resultat de tot l'assortit de llapis i pinzells que acoloreixen cada zona per separat, abocant químics a la conjuntiva que s'escolen pel llagrimal. Plorar és devastador per a la conservació de l'obra i queda totalment desaconsellat. Els pèls facials són totalment prohibits i la transgressió d'aquesta llei universal pit posar en risc el gènere en conjunt, si no que els ho preguntin a les dones trans. I el 8% de dones massa peludes per als homes suposadament heterosexuals? Doncs la medicina les patologitza com a "hirsutisme" i l'estètica, a canvi de diners i dolor, resol el problema, no fos cas que algun home li trobi atractiu i dubti de la seva suposada heterosexualitat.
El darrer retoc a aquesta desagradable feminitat natural, serà convertir mans i peus en metafòriques cues de paó, acolorides urpes que inutilitzen les funcions manuals habituals, però a canvi de la relativa invalidesa i les feines de manteniment, el ventall de colors i possibilitats artístiques són infinites i atrauen els mascles, que intenten no imaginar aquelles dagues acolorides prop dels seus sobrevalorats genitals, donat el risc evident d'accidents.



En el cas de les dones cis, la perfecció passa per no menstruar, per tant una quarta part del temps de la vida fèrtil, aquella brutícia vermella allunya als mascles horroritzats i les altres tres quartes parts, el tall ha de fer olor de roses i llessamins i tenir un aspecte tan prepúber com sigui possible, encara que sigui efecte de depilacions, cirurgies, emblanquiments, etc. Perquè val a dir que els traus no agraden a ningú. Fer-los servir sí, però la seva contemplació és impensable ni per les seves propietàries, que són alliçonades des de petites en la monstruositat dels seus genitals i els és negada l'apreciació de la bellesa de les seves vulves, generant vergonya. Els homes amb penis reben el missatge contrari, de tenir un membre l'alt valor estètic i social, que inexplicablement desitja o ha de desitjar la sucosa i pudent aberració de l'entrecuix de les femelles debatent-se entre el desig irresistible i la repugnància que fa d'un cunnilingus un favor impagable, mentre una fel·lació és tot un regal.



L'home suposadament heterosexual, adoctrinat en els seus gustos sobre l'atractiu femení per una indústria molt lucrativa, curiosament liderada per homes gais, transforma el seu objecte de desig en una costosa minusvalidesa que potencia la necessitat d'ajuda i protecció de la dona, que esdevé una delicada obra d'art per a l'observació, intocable, falsa i efímera, una grotesca caricatura del cos femení. L'home aprèn a reclamar l'engany com a desig veritable i a trobar les dones reals com a descuidades i menys atractives.



Els homes suposadament heterosexuals són adoctrinats per la indústria de la moda i l'estètica per a sentir-se atrets per dones "florero" invàlides, grotesques, que pateixen aquesta opressió amb ràbia dissimulada contra els opressors i contra les dones que escapen del règim.



El sistema cisheteropatriarcal reforça els estereotips jeràrquics dels constructes de gènere, fent que ser dona sigui una mena de malaltia invalidant que requereix tractament crònic i una inversió de temps i diners que d'altra manera es malbaratarien perillosament en llibres i cultura que pisaria en risc tota l'estructura.

Les dones perden milers d'hores i euros per ajustar la seva imatge al doble grau d'invalidesa imposada: la invalidació del cos original i la minusvalidesa del resultat.


Arribat aquest punt, jo em pregunto respecte als homes suposadament heterosexuals, si realment una dona tal com és no els és atractiva, voleu dir que els agraden les dones? Potser l'etiqueta "florerosexual" sigui necessària per a diferenciar-se dels homes heterosexuals que senten atracció per dones en xandall, vambes, pell color pell, ungles color ungla, pits petits, caiguts, bornis, culs grossos amb cel·lulitis, canes, puntes obertes, conys que sagnen i fan olor de cony, dones peludes.