Benvinguts / Bienvenidos

Benvinguts a un espai on gaudir de ser conscient de la vida, de cada moment, de ser valuosos i de saber que tot pot canviar a millor, només cal descobrir com fer-ho.


Bienvenidos a un espacio donde gozar de ser consciente de la vida, de cada momento, de ser valiosos i de saber que todo puede cambiar a mejor, sólo hace falta descubrir cómo hacerlo.

viernes, 29 de mayo de 2015

PROSAESIA: A TU EM DONO

Hathor pels egipcis, Uzume al japó, la Eufrósine grega o les Gràcies romanes, sempre has estat entre nosaltres, predestinada a trobar-me, i jo et dic pel teu nom: ALEGRIA.

L'alegria de viure, de compartir, de ser qui sóc, d'estimar, de fruir com un cadell del joc i la bogeria, de les sorpreses i del dia a dia, de l'anhel i del record, alegria de sentir herba fresca sota els peus, alegria de la blavor del mar sota roques blanques, d'illes besades per onades de complicitat.

Alegria per a qui tingui la sort d'estar el meu costat, a qui com una flor delicada li regalaré per a delit dels nostres sentits.


Per fi em rendeixo, em dono a tu, per a ser teva del tot, sense condicions, deixant-me anar a la fi, sense voler desdir-me. Vull estar sempre més sentint-te dins meu, bategant-me al pit, inspirant la ment, dictant la paraula. 

Sí, sí, m'entrego, sóc el teu ostatge, el teu desitjat trofeu, per fi sóc teva i tu meva, per fi som un sol alè, un sol impuls, la mateixa essència.

Ja no em conformo amb menys, ara ja et vull sempre amb mi, sense atenuants, intensa, càlida, permanent, forta i divina.

Ah, i tinc feina per a tu, vull que em facis moltes coses cada dia.

Vull que m'acariciïs com el rierol a la muntanya, vull que m'escalfis com el sol fa amb les ales de les papallones, vull que em somniïs com jo a les fades, vull que em desitgis com jo a l'aroma de les roses, vull que em cuidis com la nit cuida del dia, que m'acaronis cada rialla. Em cal sentir-te, tendra i ferotge en cada gota de rosada sobre els meus rínxols i com digué Neruda, vull que facis amb mi el que la primavera li fa als cirerers.

T'he trobat i te perdut ja massa voltes, ara ja et quedes amb mi per a sempre, perquè jo ho vull, perquè jo ho mereixo, perquè ets meva i jo teva, perquè et necessito per a donar color a cada moment, per a perfumar l'aire que respiro, per a què la meva pell senti la tebior avellutada de la primavera, sensual presència de la vida en mi.

I estarem plegades en cada somriure i en cada ensurt, en cada tempesta i sortida de sol, en cada crit i en cada silenci. I és per això que sé que restarem unides a partir d'ara, perquè jo et dono sentit i tu a mi, perquè si , perquè així és, com l'ametller florint a l'hivern o el bruc a la tardor, inseparables.

Fes de mi el que vulguis, acompanya'm a descobrir el món, posa el teu món dins meu, posa el mar turquesa dels meus ulls en el teu oceà profund, posa el sol als meus cabells, barreja'm, dóna'm intensitat, profunditat, frondositat, enteresa i ,a canvi, jo et donaré el coratge i la força per romandre amb mi cada dia.

No és un tracte, ni una proposta, és un fet, una trobada inevitable i desitjada, augurada pels oracles des del principi dels temps, i per fi ets aquí, filla del destí i la intuïció, de les coincidències i la Lluna.


Dona'm la mà, i serem un, perquè a tu em dono i de tu en prenc, a parts iguals.




jueves, 7 de mayo de 2015

EL VIATGE

Quan els sol es ponia darrere les acàcies, entre les llums vermelles del capvespre un nen somniava despert. Es deia Idrissa, o Idi com li deia tothom. D'ull vius, pell negra, olor de karité i somriure radiant.

Era un nen somniador, que volia veure món, aprendre llengües, creuar l'oceà en una barca de colors ben vius, sentir la terra calenta sota els peus, jugar amb el borrissol de les llavors del baobab tot imaginant que eren els seus desitjos que el vent s'emportava per a ser complerts.

I sobretot volia saber qui era ell realment. Als seus 10 anys , encara no havia endreçat les idees del seu llinatge. Per una banda era diola, com el seus avis materns, però alhora era mandinga com els pares del seu pare, però allà a Kaolak ningú parlava aquestes llengues sinó francès i wolof, així que també les va aprendre. Els seus pares es van conèixer a Dakar no sense el recel de les famílies per la barreja que això suposava. Entre ells parlaven wolof i amb l'Idi també, a diferència dels seus avis que li parlaven les seves pròpies llengües. La barreja de tradicions, de creences, de llengües i te religions el trasbalsaven. Mentre la seva mare era catòlica , el seu pare era musulmà, cosa freqüent en aquella zona.


Però i ell, qui sería quan fos gran? De moment observaba als pares, treballant de sol a sol per ajudar a les seves famílies, que vivíen als seud poblats, sense donar-se un caprici superflu, només vivint pels altres, i no obstant això feliços i orgullosos de fer-ho.

Quan en Idi va tenir edad per traballar va ajudar al seu pare a la ciutat i a la seva mare al camp, i de passada cuidava dels germans petits. No hi havia massa temps per a res més i menys encara per a trobar-se a sí mateix, com a molt alguna escapada furtiva per a fer alguna malifeta amb els seus amics. Almenys això el feia sentir lliure.

Un dia de pluja, amb fang fins als genolls va topar-se amb un suis acabat d'arribar al país que, enfangat com ell, intentava refugir-se de l'aiguat. Aixoplugats sota un tendal veien la silueta desdibuixada dels baobabs de les afores sota la cortina d'aigua. L'olor a terra, el soroll de l'aigua els absorbí fins el punt que no es van adonar que estaven tant aprop l'un de l'altre fins passada la tempesta. En veure's, sorpresos, el suïs es va presentar a l'Idi com a Marcel i li va explicar que volia viatjar cap al sud però que necessitava un guia que li fes de traductor.

L'Idi, va veure l'oportunitat de viatjar i amb l'esquer dels diners que guanyaria com a guia i l'excusa d'anar a veure al seus avis va convèncer als pares i es va posar en camí.

De fet ell no havia viatjat mai, així que amb un mapa arrugat, el seu do de llengües i la juventut en va tenir prou per a enrolar-se amb en Marcel en l'aventura dels seus somnis. En Marcel, un home madur, de cabells canosos rinxolats i ulls clars, amb moltes històries interessants per explicar, era professor de filosofia al seu país, cosa que a l'Idi li resultava molt extranya.

Conduint el cotxe del pare, l'Idrissa va portar a en Marcel cap el sud. Ambdós àvids de saber el que l'altre sabia. L'Idi, li preguntava sobre Europa, sobre el que es deia dels europeus i les seves costums, mentre que en Marcel, volia saber com es vivia allà, quies ètnies convivien, com éra que l'Idi parlava tantes llengües locals, quina religió professava...

Durant hores de trajecte van intercanviar experiències i confidències fins arribar al poblat dels avis paterns en territori mandinga on l'arribada de l'Idi amb un extranger va ser tot un daltabaix. En Marcel, veient com tot el poble s'alegrava de veure a l'Idi, que feia tants anys que no hi anava es va emocionar. L'Idi parlava el mandinka amb fluidesa i de seguida va ser un més al poble. En Marcel va ser acceptat, gràcies a que l'Idi va seguir tot el protocol per a que un extranger hi fos benvingut.

Amb un emotiu comiat , després d'uns dies van seguir tot travessant Gambia fins a la terra dels Diola, en Marcel estava fascinat, i l'Idi semblava crèixer un any cada dia, ja semblava un home aquesll noi que va sortir de casa fa tot just uns dies. Arribant al poblat dels avis materns, l'Idi , com si fos poseit, va començar a parlar en diola com si res i va ser rebut per tot el poble amb una alegria que feia que en Marcel es quedés entre la perplexitat i l'enveja. Ell que venia d'un pais on la gent era tant diferent, veure com tot un poble celebra al nouvingut l'emocionava. Sota un fromagier, una enorme ceiba que com els baobabs del nord, eren arbres sagrat i màgics, un sopar en honor de l'Idi es celebrava fins ben tard. En Marcel, gaudint del caràcter més obert dels diola, s'hi va sentir com acasa, tot i que no entenia ni un borrall tret d'alguna traducció al francès que li feia l'Idi.

En Marcel estava fascinat amb l'Idrissa, el veia tant savi, tant flexible, adaptant-se a tot, improvitzant, presumint de les seves arrels, compartint la seva joventut, el seu riure, el seu innegable atractiu per les noies, generós amb els seus, espontani, connectat amb la terra, amb la vida, amb ell mateix. Formava part del seu entorn íntimament. Pensava que es canviaria per ell ara mateix, àdhuc, li envejava la seva pell fosca i brillant a prova de sol, no com la seva que es cremava fàcilment.


Van seguir el riu Casamance fins al seu delta, i van travesar encara molts paisatges i aventures, fins a tornar a Kaolack, on acabava el viatge per l'Idi. Les ultimes hores del trajecte, circulant pel voral de la carretera, que estava millor que l'asfalt, l'Idi no parlava, la seva mirada s'apagava i el cotxe anava més lent, mentre ell semblava que tornava a ser petit. En Marcel, que per contra estava radiant de les experiencies viscudes, amb la confiança que aquestes setmanes els havien donat, li va preguntar obertament què li passava. L'Idrissa, va aturar el cotxe i envaït per la tristesa, va esclatar a plorar: no sé qui sóc, no sé que vull, no sé res de mi, només sé el que s'espera que faci, no tinc elecció. De vegades penso que seria millor ficar-me en problemes que seguir atrapat on sóc.

En Marcel, que ja venia de cometre tots el errors , i que encarava el que li quedava de vida amb molta més perspectiva, es va limitar a dir:

" tu ets com els poderosos elefants que creuen la sabana, cada estació de l'any, cada paisatge, cada riu, son només circumstàncies, res no els atrapa. Ells sempre són qui son siguin on siguin, com el teu nom Idrissa, que significa immortal ¿ho sabíes? Ells saben qui són perquè no s'ho pregunten, i no s'ho pregunten perquè ja ho saben. Ells son el camí que fan, tant com el camí els fa a ells. Com tu ets aquest viatge que estàs fent i aquest viatge et  fa a tu. "

L'Idrissa va prendre's uns minuts de silenci per a entendre profundament les paraules del Marcel,  i amb un somriure als llavis va engegar el cotxe.