2023, D.C. (després del confinament).

No en sabíem res en aquells moments del que esdevindria els següents anys, ni ho albiràvem!

Som a l'any 2023, D.C. (després del confinament), i tot ha canviat, per sempre, fins a un punt que mai no havíem imaginat.

Vull deixar això escrit i protegit, abans que tot aquest coneixement no sigui destruït. Probablement em costarà la vida, però quina merda de vida és aquesta. No s'ho val.

Cap a principis del 2020, un experiment científic es va iniciar. L'era del capitalisme tocava a la seva fi i l'olor de rebel·lió incendiava les xarxes. Un món desigual, contaminat, insostenible, agonitzava a plaer d'una elit de sociòpates milionaris que dominaven el món. Compraven països, governs, recursos, decidien sobre la salut de les persones, sobre qui vivia i qui moria. Necropolítica, en deien des d'una part dels pensadors crítics amb el sistema. Calia fer-los callar, fer que el seu discurs perdés força abans no cremessin torxes pels carrers d'arreu.

I ho van fer, vaja si ho van fer! De la manera més roïna, més subtil, més tramposa, com tot.

Van dissenyar l'eina perfecta, sigil·losa, d'aparença accidental, un virus natural, que ens deien que venia dels ratpenats i qui sap com va generar una pandèmia que va afectar a tot el món.

En aquell temps ens confinaven a les cases, per salvar-nos la vida, deien. Ara ho sabem, però llavors tot semblava tan lògic. Una conxorxa de científics i poderosos havia orquestrat un Harmagedon perfecte. Fins i tot simulaven enfrontaments per a donar versemblança al relat.

Van morir molts humans, per aquell virus. Però eren nomes un petit preu, en comparació amb la nova era que estaven creant sense que ho sabéssim. Mal parits!

Líders polítics de tot el món es coordinaven en secret, es repartien el pastís del nou ordre, es vacunaven en secret...

Cap a finals del 2021, a la major part de la humanitat ens havien passat el coronavirus amb èxit. Hi va haver uns quants milions de víctimes, però la resta estàvem d'enhorabona, aparentment. La immunitat poblacional va triomfar i els pocs que ens vam lliurar del virus, ja no ens contagiàvem.
Cap pla no és perfecte! Cabrons!

Amb l'excusa de fer el seguiment de la pandèmia, les lleis es van adaptar al pla dels poderosos:  podien seguir-nos, saber on érem, que fèiem, amb qui parlàvem, què publicàvem a les xarxes. Tot. El que no sabíem era que si el pla funcionava, res d'això caldria.

La meva parella va passar la COVID-19 cap a finals del 2020, com una gripeta de no res, uns dies de febre i ja està, com si res. Uns mesos més tard, ens separàvem.

Va canviar, ja no era la mateixa persona. S'havia com mort per dins. No semblava tenir sentiments com abans. No entenia els poemes. Treballava incansable, no qüestionava res, tot li estava bé, fins i tot quan li feia veure que havia canviat em mirava amb uns ulls esbatanats, com si no pogués comprendre el que li deia. Com si una llum, en el fons de la mirada, sí que em reconegués. Però la resta ja no.

Cap a finals del 2021, ja hi havia moltes persones que, com jo, havien fugit de casa. Ens refugiàvem en pensions on no ens demanessin el nom. No teníem cap aparell electrònic, ni targetes de crèdit. Érem uns indigents.

Érem l'error del pla, i estaven decidits a esmenar-lo. I no crec poder-hi fer res, més que deixar una bomba de rellotgeria i esperar que els esclati a la cara d'aquí a setanta anys.

Ens reconeixíem entre nosaltres, com una intuïció. Ens miràvem i sabíem qui érem. Els altres no ens detectaven. El mateix virus que els va reprogramar per a ser obedients i acrítics, no els permetia discernir entre els covidzats i els que no.

Però les autoritats i les forces de l'ordre, s'havien vacunat, ells sí que ho sabien veure. Ens caçaven, ens coviditzaven i ens retornaven al sistema de producció. Els retrobaves un dia i ja veies que no eren els mateixos.

Sense accés a la tecnologia, no podíem organitzar una resistència. A més una resistència per a què? Per a tornar a la societat d'on veníem? Això no era ni possible ni desitjable.

Tot està perdut. Potser el deu o quinze per cent de població mundial no coviditzada, érem perseguits i contagiats o neutralitzats, segons el cas, programadament. No calia ni matar-nos. Ni això no calia. Ni això.

Per això deixo aquest escrit. Perquè algun dia se sàpiga la veritat, si queda algú per a saber-la.

Per la meva feina, tinc accés a les claus per a enviar transmissions a l'espai, a la xarxa de satèl·lits i naus espacials. El meu objectiu és enviar aquesta emissió des de la terra, fins a un satèl·lit i que aquest la reenviï a l'espai, l’únic lloc segur, ara mateix. He calculat que l'emissió retornarà a la terra com un eco, que serà desxifrat d'aquí a uns setanta anys. És el meu darrer intent de resistència, abans de ser neutralitzat. Un bumerang emmetzinat, potser ineficaç, potser devastador. Jo no hi seré per a comprovar-ho.

Aquesta transmissió ho explica tot. Com van crear el pla, noms i cognoms, els científics que van crear el virus, els efectes permanents que tindria sobre el cervell humà. Com ens convertirien en un ramat d'ovelles fàcils de conduir.

El meu pla és que els fills dels covidzats, recuperin les capacitats del cervell humà, tornin a ser crítics, combatius, tenaços i generin un nou món. Que potser encara sigui pitjor, no ho puc saber. Però és un risc que ara mateix em val la pena córrer, ni que sigui per venjança.

Vull morir sabent que he programat la fi d'aquest nou món monstruós.

Vull morir creient que hi haurà un relleu.

Vull morir creient en alguna cosa.

Vull morir.

Morir lliure.

El missatge dels virus.

No tenir la COVID-19 també té mortalitat.

Aquesta pandèmia ha aturat el món, però no les malalties, i això em preocupa especialment.

Per la meva etapa com a geriatre, sé com n'és d'important per a la gent gran mantenir la funcionalitat, la socialització, la independència, la xarxa de suport. Moltes persones amb criteris de fragilitat geriàtrica, el confinament els durà a una davallada de la qual no es recuperaran. Moriran de coronavirus, sense tenir-lo.

La pèrdua de forma física, com a resultat de la immobilitat farà estralls en aquesta població. La manca de xarxa social, secundària al confinament, farà que molta gent gran pateixi encara més la soledat, les depressions, la manca de seguiment mèdic de les seves malalties, s'alimentaran pitjor, o patiran més les seves pors, la seva pobresa.

I no només la gent gran, em pregunto quants diagnòstics de malalties es faran massa tard, o no s'arribarà a temps de fer, quants problemes psicològics s'agreujaran sense una xarxa social de suport, sense el ritme diari de sortir, treballar, socialitzar, compartir...

Quantes addiccions començaran o s'agreujaran, quantes malalties físiques i psicològiques secundàries a l'ofegament econòmic tornarem a veure com ja va passar amb la crisi del 2008, quantes ferides per no poder fer el dol dels éssers estimats que estan morint sense comiat.

Quantes persones seran víctimes de violència domèstica i de gènere durant aquest aïllament.

Quin efecte tindrà en els nostres nens i adolescents aquest període tancats a casa, sense vida social, reben feines per una pantalleta, com si la productivitat no es pogués prendre un respir i entendre que ja estan aprenent altres coses més importants.

Aquest escenari que s'agreuja cada dia que s'allarga el confinament, i la factura va pujant d'una manera preocupant.

També em pregunto quin efecte tindrà aquest estat de por crònica, de distanciament i desconfiança social, d'estat policial, de retallada de llibertats i recentralització del poder. Com serà la tornada de tot això. Explotarem o morirem tots una mica?

Però no obstant això, sóc prou positiu per veure que no som en un pou, sinó en un túnel i que tot això passarà i de com construïm aquest després, en depèn tot.

Estem assistint a les darreres fuetades d'un capitalisme que ha portat al límit al planeta i a les persones i potser no podrem tornar on érem, ni serà desitjable tornar-hi.

Què en podem treure de positiu, més enllà de totes les pèrdues?

-no podem deixar caure les persones que quedin arruïnades i un cop més, salvar les grans empreses i entitats financeres, i la renda garantida universal esdevindrà l'única forma de sostenir tants damnificats i salvar l'economia, però no per tornar al que ens ha portat a aquest caos, sinó repensar l'economia des de la sostenibilitat humana i ecològica, acceptar el no creixement o fins i tot el decreixement com un objectiu desitjable, entendre que la riquesa ben repartida dona per a tots, si estem disposats a enderrocar les grans fortunes que feudalitzen el món i a viure amb menys, consumir menys, viatjar menys, socialitzar els guanys i no només les pèrdues.

-entendre que després del fracàs del capitalisme i del comunisme, hi ha d'haver un camí del mig a nivell global. Que explotar països per enriquir uns altres porta a la destrucció de tots, no només dels que s'ofeguen creuant el mar per reclamar el que se'ls està robant en origen.

-entendre que som massa persones, consumint massa, durant massa temps i aquest desastre ecològic ha afavorit el contacte del virus d'espècies salvatges amb espècies domèstiques i éssers humans i que això ja ha passat unes quantes vegades i s'ha contingut, però ara no s'ha pogut parar. Però això rai, és només una pandèmia de les moltes que vindran si no canviem el model d'explotació del món.

-també estem aprenent que potser podem fer molt treball a distància i evitar el cost ecològic i econòmic de molts desplaçaments, i segur que també reduïm l'accidentalitat, el temps perdut en els trasllats, la necessitat de tants vehicles, etc. Potser cal un món amb més vida local, amb més comerç de proximitat, més sostenible.

-pel que fa al sistema sanitari, valorarem més que mai la importància d'un sistema públic i universal i votarem als polítics que ho tinguin en compte. Aprendrem que potser no calia anar tant al metge, i valorarem millor un ús sostenible dels serveis, i alhora com n'és d'important poder anar-hi quan veritablement ens cal.

-farem valdre la feina de totes les persones que estan fent possible que altres es quedin a casa i mirarem amb admiració moltes professions que són mal pagades i desprestigiades.

-aprendrem que la col·laboració i la solidaritat social ens fa persones.

-prendrem consciència de com és d'important la xarxa d'afectes i serem menys individualistes i més propers als altres. El distanciament social reivindicarà el contacte social, vull pensar.

-afavorirem l'art i la cultura com a font no només de lleure, sinó com a font de coneixement, de denúncia, d'anàlisi social, de repensar-nos com a comunitat. Serem capaços de sostenir als artistes com a part central i imprescindible de la nostra civilització.

Ara toca crear un món millor des d'aquesta crisi si no volem que aquesta pandèmia sigui només l'avantsala de l'extinció de la nostra civilització.

La COVID-19, no és la causa de la crisi.

La crisi de la COVID-19 no existeix. Li han posat aquest nom per emmascarar la veritable crisi que patim i que aquest virus només ha fet més visible, més cruel, més mediàtica.

Però no passa res de nou, o gairebé res.

La necropolítica tal com la va definir el filòsof camerunès Achille Mbembe, com una evolució del terme biopoder i biopolítica de Foucault sobre com el poder controla el cos i la vida de les persones, feia referència a l'ús del poder social i polític per a decidir qui te dret a viure i qui no, qui pot ser explotat i qui ser explotador, qui te dret a un privilegi com la sanitat i qui no. El terme necropolítica explica un pas més en la subjugació que exerceix el poder sobre els cossos i inclou el dret a seguir viu, com a eina.

Aquesta necropolítica, més enllà del context africà on Mbembe ho plantejava inicialment, s'ha globalitzat. La creació de zones de mort, zones geogràfiques on la vida val menys.

Ara una epidèmia d'un petitíssim virus, el SARS-CoV-2, posa en portada la necropolítica capitalista, d'una manera innegable.

Qui es pot permetre atenció sanitària? Qui es pot permetre confinar-se? Qui mereix un respirador?

Fins ara el "no dret a la vida" dels pobres era maquillat, dissimulat, ignorat.

Mentre la SIDA, la tuberculosi o la malària causen milions de morts cada any sobre la població pobre, te tractament per la població rica. Per tant no és la malaltia la que mata, és el capitalisme necropolític que decideix qui pot viure i qui no ho mereix.

Ara, la COVID-19, ens farà palès un cop més l'impacte d'un sistema sanitari públic, universal i ben finançat. Farà palès com la manca d'inversió en sanitat ara fa triar qui va a l'UCI i qui mor sense fer-hi res.

Si alguna cosa fa que aquesta pandèmia, sigui tan reveladora, és que ha començat als països rics i s'estén per tot el món. Podrem comparar com la necropolítica global fa que l'oportunitat de viure sigui una decisió política.

Aquest mateix neoliberalisme que causa molta més mortalitat que cap malaltia, que subjuga el dret a la vida de països sencers per a afavorir les elits d'altres, que explota el mateix planeta fins a crear les circumstàncies adequades per a les pandèmies, com ara, intentarà sobreviure com sigui.

Ara se'ns farà creure que volem tornar on érem. Se'ns farà una propaganda a escala planetària per recuperar la felicitat capitalista que la COVID-19 amenaça.

Però després de veure aquest drama dantesc, podrem tornar a ser enganyats per aquesta suposada felicitat? Ens faran creure que érem feliços mentre veiem nens ofegats al Mediterrani o infants esclavitzats pels cultivadors de cacau a l'Àfrica o per l'indústria tèxtil a l'Àsia?

Voldrem tornar a refundar una societat maltractadora, xenòfoba, racista, classista, integrista, capacitista, LGTB-fòbica, masclista... que un cop més refundi la necropolítica, on homes blancs cisheteronormatius decideixin indecentment qui viu i qui mor al món i a casa nostra,

La COVID-19 justifica un estat militaritzat que desarticula el teixit associatiu, ens fan sentir policies del que fa la resta, ens fa sentir que només dins la llar (els que en tinguin) estem segurs si ens portem bé.

Al mateix temps una onada d'activitats per a no pensar gaire és desplegada instantàniament, mentre el periodisme treballa en exclusiva per al virus i ens refreguen per la cara cada mort i cada mascareta. L'any passat van morir 650.000 persones per malalties respiratòries relacionades amb la grip comuna, per no parlar de les 500.000 morts de malària, un 85% dels quals van ser nens. Però res d'això va ser notícia.

Ens intoxiquem d'informacions virals, mai millor dit, perquè la por ens paralitzi i llavors, com una acció coordinada, ens refugiem en un simulacre cultural narcotitzant que entra per tots els canals i hem de veure museus, teatre, circ i, cinema , sèries, llegir de tot gratuïtament. Se'ns empapussa d'entreteniment, disfressat de cultura gratis, no fos cas que pensem gaire. Ja se sap allò de "cervell desocupat, oficina del diable".

I com en una instrucció militar a gran escala esdevenim obedients i subjugats sota l'amenaça que si no ens portem bé, no hi ha UCI per a totes.

Més enllà de l'estratègia epidemiològica, que no entraré a discutir, ja que només sóc metge, però no epidemiòleg, l'ús polític que se'n treu revela una foscor preocupant. Els poders econòmics pressionen governs perquè la vida dels més febles no sigui un obstacle al capitalisme, mentre les oposicions fan populisme barat amb les xifres de morts.

La paraula de moda, teletreball, ens connecta a matrix, no fos cas que perdéssim el costum de ser productius i la necropolítica ens faci prescindibles, però aquest cop ho fem massivament des de casa. Reunions de treball assegut a la tassa de vàter! Qui ens ho havia de dir. L'horari de treball es desdibuixa i mentre tenim un nen agafat al genoll i l'arròs que s'enganxa, contestem un correu electrònic i atenem una trucada de gerència.

Un cop més les grans corporacions, sobreviuran gràcies als excedents que ens han xuclat a totes durant dècades, i autònoms i PIMEs s'enfonsaran i seran esclavitzades per les grans fortunes, que acumularan més poder encara si els ho permetem, perpetuant el sistema que ens ha portat on som.

De veritat volem recuperar "la normalitat"? Aquesta normalitat que mata, explota, esclavitza, discrimina, destrueix la natura, maltracta els cossos, les diferències, la llibertat... La volem recuperar?

Doncs no! Volem recuperar el teixit associatiu, la vida social, les abraçades. La llibertat a l'espai públic i privat, però des d'un altre sistema que no ens porti al mateix punt d'autodestrucció.

Avui 14 d'abril, quan es commemoren els valors republicans que tanta por fan als neoliberals, hem d'estar més alerta que mai per a no desitjar tornar a la putrefacta normalitat que ens faran veure com a desitjable.

Volem un món sostenible, just, basat en les persones, no en els diners, on la democràcia sigui real, on l'1% de la humanitat no pugui tenir el 50 % de la riquesa, com passa ara.

La COVID-19 pot salvar moltes més vides de les que costi, si l'estat d'opinió canvia, si escoltem als filòsofs i no als polítics, si escoltem les necessitats de les persones i no de les entitats financeres-

Quan al segle XVII apareix el capitalisme com a alternativa al feudalisme, s'inicia l'època més destructiva sobre el planeta mai viscuda, i com tota era, ha d'acabar, per col·lapse, per rebel·lió, per desobediència.

Recuperem el control del propi cos, recuperem la propietat i la gestió del propi cos, com a subjecte polític.

Som a les portes d'un canvi, però el capitalisme necropolític, es defendrà ferotgement, primer amb propaganda seductora, després amb amenaces i por i finalment... hi haurà un canvi.