Benvinguts / Bienvenidos

Benvinguts a un espai on fer-se preguntes, qüestionar les nostres veritats, fer crítica constructiva. Ser dissidents d’aquest sistema vol dir fer propostes des del dubte i l’esperança.



sábado, 31 de octubre de 2020

LA SOCIETAT EN CONFLICTE AMB LA DIVERSITAT DE SEXE I GÈNERE


Quan parlem de diversitat de gènere, ens referim a totes aquelles persones que no s'identifiquen amb el gènere assignat (masculí / femení) en néixer en funció dels genitals. Quan parlem de diversitat de sexe, ens referim a totes les persones que no s'ajusten a la definició de mascle / femella (intersexuals) per la seva anatomia, les seves hormones o els seus cromosomes.

Quan coneixem el sexe d'una personeta fins i tot abans de néixer, ja li imposem uns mandats de gènere, uns rols que ha de complir per integrar-se en el nostre sistema de sexe-gènere binari. No hi ha cap llibertat, només imposem el gènere com si aquest constructe social fos l'únic possible en dues categories binàries: masculí o femení. Quan el sexe no és binari, la pressió social i mèdica el  binaritza amb cirurgies, hormones, etc. sense consentiment de la personeta, molt abans que aquesta pugui decidir sobre el seu cos o la seva identitat  només per poder-li imposar un gènere binari.

Però la realitat és que el gènere no és binari ni s'associa a uns genitals. Bé és veritat que la majoria de persones accepten el gènere assignat amb més o menys adhesió a la normativitat ( persones cis o cisgènere), però s'estima que, com a mínim, una de cada mil no se sent identificada amb la categoria binària assignada (persones trans*). Això estableix un sens fi de categories que s'agrupen sota el paraigua trans *: home trans, dona trans, no binarie, agènere, gènere fluid, bigènere, transsexual, transgènere, travesti ... que a cada lloc i moment poden tenir significats diferents. Si a això li sumem les identitats cis no heterosexuals, les persones de gènere no conforme i tota la resta de dissidències de gènere, les xifres de persones que no s'ajusten a la cishetenonormatividad (la norma d'identificar-se amb el gènere assignat i ser heterosexual) les xifres es disparen a un 10 o 15% de la població mundial, de manera que seguir defensant el sistema sexe-gènere binari desconsidera com a mínim una de cada deu persones al món, és a dir 800.000.000 de persones!

La identificació de gènere és probablement molt precoç i a tres anys ja es manifesta un sentiment d'identificació a un gènere que es fixa cap als cinc anys de mitjana. Per a les persones trans* aquesta incongruències entre el que són i el que se'ls imposa, pot necessitar d'un temps per entendre-les i mentre que algunes ja ho expressen clarament en la infància, per a altres els pot dur més temps i no identificar-ho fins a la pubertat o fins i tot d'adultes.

La transició de gènere no és més que un camí de supervivència dins d'una societat binària per poder viure en el gènere de la persona i posa al cos en el centre del conflicte quan en realitat qui hauria de resoldre el conflicte és la mirada de la societat sobre els cossos. Algunes persones trans* entenen el seu trànsit com un procés social en el qual només canvien la seva expressió de gènere per a ser reconegudes en el seu gènere, mentre altres modificaran el seu cos amb hormones o cirurgia per facilitar aquest reconeixement de gènere i el seu propi benestar corporal.

Mentre la societat no obri la mirada cap a la diversitat de sexe i de gènere i trenqui definitivament amb l'assignació obligatòria de gènere en funció del sexe biològic (que per cert tampoc és binari i segons els criteris que adoptem per a considerar a algú intersexual, es donaria entre una de cada 150 a una de cada 2000 persones), seguirem problematitzant el cos de persones intersexuals i persones trans *, quan en realitat el que ha de transitar és la normativitat per incloure a tots els individus.

Si transcendíssim la normativitat actual, per donar un espai a tota la diversitat, moltes etiquetes deixarien de tenir sentit, y hi hauria una veritable llibertat per viure el cos i el gènere com un espai acollidor on totes les persones s'hi sentin representades.


Però això només es podrà fer des d'una òptica feminista radical i que abolís el capacitisme, el racisme, la grassofòbia, l'aporofòbia, el classisme, la lgtbifòbia, l'especisme, la xenofòbia, la gerontofòbia, etc. i que sigui inclusiva amb les persones neurodivergents, amb capacitats diverses, amb les persones amb mobilitat reduïda, amb diversitats psicològiques i de personalitat. En resum, el repte és identificar tots els eixos d'opressió que ens travessen i exclouen com un conjunt. De poc servirà ser inclusius amb la diversitat de gènere si la resta d'opressions continuen ferint a les persones.


I això només es pot abordar des de l'educació, i des de les primeres etapes. Una educació que valori la diferència, que ensenyi que totes les persones mereixen el mateix respecte, la mateixa acceptació i que la riquesa de la societat rau en la diversitat dels seus membres. El comú denominador de totes les persones són les emocions, els afectes, la capacitat de patir o gaudir, d'estimar i ser estimat, això és el que hem d'aprendre encara que pel camí ens manqui temps per als continguts de les matèries. L'assignatura transversal i principal de l'educació ha de ser el valor de la diferència, l'educació emocional, l'aprenentatge que tots som diferents, i que tots cerquem ser estimats i valorats tal com som.


És un gran repte, molts ja hi treballem des de les nostres possibilitats i ens cal que les noves generacions s'hi impliquin en aquest propòsit per a la seva pròpia supervivència.

Penseu un moment en què podeu fer vosaltres per formar part d'aquest canvi i poseu-vos en acció des d'avui mateix. 

Com deia Mahatma Gandhi — 'Whatever you do will be insignificant, but it is very important that you do it.'


* si t’identifiques com a persona trans* contacta amb el SAI (servei d’atenció integral) més proper per conèixer les associacions de persones trans* que tens a Catalunya on et donaran acompanyament i aixopluc i si també vols un acompanyament mèdic, psicològic o social, escriu-nos a Trànsit transit.bcn.ics@gencat.cat on t’oferim dins del sistema públic de salut de Catalunya un assessorament des d’un model despatologitzador i inclusiu a totes les persones de gènere divers.

viernes, 8 de mayo de 2020

Les persones som finestres al món.

Les persones som finestres.
Tal com sona, cada persona és una finestra al món. Ara, des del confinament mirem el món més que mai des de les nostres finestres.
Imagineu una gran casa plena de finestres i una persona que mira al món des de la seva. Tots sols, mirant el món des del seu marc. Donant per bo el que veu sense qüestionar la imatge emmarcada, restringida i finita que els seus ulls veuen.
Per uns el món és una paret grisa, propera, opriment, inalterable, mentre per a d'altres és una posta de sol acolorida que canvia cada dia. Uns veuen un bosc frondós, altres veuen finestres d'altres cases i s'imaginen el que es veu i viu des d'allà.
Per a algunes persones les finestres són espais oberts per on entra aire fresc. Altres les viuen amb desconfiança, imaginant tot de perills que poden escolar-se pel seu ventalló.
Hi ha qui deixa entrar el sol i qui hi posa espesses cortines, qui hi planta flors i qui no les obre mai, qui s'hi aboca i qui no s'hi acosta. Fins i tot alguns es llencen al buit i d'altres componen cançons sobre el seu llenç. Alguns viuen d'esquena.
També hi ha qui té petits finestrons mentre d'altres tenen finestrals, qui veu el mar, o l'imagina i qui no veu res.

'Figura de perfil', de Salvador Dalí (1925) que surt a subhasta el proper 2 de març a Londres.
'Figura de perfil', de Salvador Dalí (1925)

I en aquest món de finestres ens construïm la nostra realitat. Cadascú, a partir de la seva petita visió del món, dóna per bo el món sencer, com si només la seva finestra fos la que dóna al món real i la defèn com si cap altra visió fos possible.
I aquí és on arriba l'oportunitat de mirar el món des de la finestra dels altres i ampliar el mapa. Cada persona que apareix a la nostra vida ens deixa veure el món des de la seva finestra, expandeix la nostra mirada, ens amplifica els sentits.
Hi ha qui no vol veure altres finestres, per por de perdre la seguretat de la pròpia i qui busca àvidament noves mirades al món i entén que el puzle de la realitat necessita moltes peces, de moltes experiències compartides, de moltes finestres.
Hi ha finestres més permeables que d'altres. Algunes deixen entrar música, olors, històries, i d'altres que deixen sortir colors i sensacions. Hi ha finestres generoses que regalen al món noves mirades, nous sabors, que enriqueixen el veïnat.
Ara que estem més restringits a les nostres obertures, podem ser més conscients que mai de com n'és d'important mirar el món des de les finestres dels altres, des dels mons aliens al nostre. De com les històries dels altres ens fan veure noves perspectives, nous matisos, nous colors, noves realitats que eixamplen la nostra.
Obrim noves finestres! Deixem que els altres ens expliquin el seu paisatge, la seva història.
Jo tinc la gran sort de conèixer molta gent que m'explica què hi veu des del seu ull de bou i això em retroba amb el meu paisatge amb una mirada diferent, més profunda.
I com ens expliquen les persones el que hi veuen? De mil maneres: el seu testimoni, la seva història personal, els llibres, les cançons, l'art visual, els poemes, el teatre, el cinema, les fotografies, la premsa, els blogs, internet... Tot de finestres al món que no expliquen el món, expliquen la mirada de qui el veu, expliquen la finestra.
Som part d'aquesta xarxa de finestres al món, part activa. Podem compartir el que es veu des de la nostra i mirar des de la dels altres. Celebrem cada nova persona que ens ofereix la seva mirada al món per diversificar la nostra, busquem sempre noves finestres, obrim bé els ulls, sense prejudicis que ens facin de cortines opaques i ens regalarem mil nous paratges per on transitar, on viure, fem el món més gran, més divers, més ric i redibuixem el nostre mapa cada dia.
Us regalo la meva finestra, venia a mirar que s'hi veu des d'aquí. Friso per mirar des de les vostres!

Zusammenfassung Wand Aus Vielen Schönen Alten Fenstern, Italien ...


 Us comparteixo una finestra de Josep Maria de Sagarra


  D'un temps passat


Vinya adormida, pedra i atzavara;
en el coster jeuen els fils de l’art
i les escates de la lluna clara
pinten d’argent el tremolí del mar.

Aquí fineix la fila de casetes,
arrenglerades com els vells llaguts;
finestres de gairell, portes estretes,
llums que vacil·len, dolces quietuds...

Una mica de boira que s’estripa
en el penyal llunyà i esfereït.
Ran d’aquell bot hi ha una ombra i una pipa
i una veu que gemega: «Bona nit.»

Agres amors d’un gat i d’una gata,
i un gos que flaira tuf de peix passat...
Damunt del poble el campanar de plata
i la lluna plorant de soledat.

Dins les herbes remor de grill i aranya,
i en el cafè remor de sis o set
que han begut quatre dits de rom i canya
i ara ja no caminen gaire dret.

La nit va ronsejant... Toca la una.
La boira s’ha venut els últims vels;
darrera el puig ja s’ha encongit la lluna
i de la fosca van sortint estels.

La mar ja no té escates platejades:
li resta un lluïssor mig apagat;
s’ennegreixen finestres i teulades;
la platja sembla un cor abandonat...

Ara es veu com arriben quatre cues
de pescadors. S’acosten llavimuts,
braços arremangats i cames nues;
entren a l’aigua, i armen els llaguts.

La nit, tan estrellada, és com un tàlem:
diamants, i perletes, i safir...
Freguen els rems la fusta de l’escàlem
i l’aigua fa una mena de sospir.

S’enduen aquest tros de fusta vella
que té el ventre guarnit de sal i greix;
surten del Port i van cap a Cernella
amb l’esperança de que hi hagi peix.

El cafè ha esdevingut ben solitari,
però encara ens atrau els cinc sentits,
i un hi camina per si pot trobar-hi
un got de canya i un escanyapits.

Beneït sigui el fum i la beguda,
i les estrelles d’aquest to lluent,
i aquesta calma fosca, densa i muda
que ens endormisca delicadament

i ens posa un punt d’agror, guaitant la dèria
dels qui amb el rem van pentinant la mar,
i amb les butxaques plenes de misèria
segueixen els calvaris de l’atzar.

viernes, 1 de mayo de 2020

CONFINATS: FINS QUAN? / DES DE QUAN?

Aquests dies mancats de llibertat, fan pensar; gairebé obliguen a pensar.

Tota la maquinària perquè no pensem s'ha activat de manera furibunda. Les ofertes d'anestèsia cerebral virtual ens arriben per tots els canals. Ara de sobte, queda bé visitar museus o veure òpera des d'una pantalleta. El sistema pateix pel risc de tenir massa ments ocioses i ens omple de teletreball, tele entreteniment, telereunions... de tot, menys estar una estona simplement pensant, amb el risc que això comporta.
Ens han entrenat per a ser peons que treballen i produeixen i per a aturar-nos no ens han preparat, i temen que pot passar si ho fem. Però, ni que sigui per saturació, acabes fart de la telerealitat i caus en la introspecció: penses i poses en risc l'estabilitat de tot.

Aquest confinament ens porta a veure quants confinaments patíem abans de la COVID-19. És molt revelador desitjar tornar a la llibertat anterior i veure que era un miratge, que no existia. Tenim, de sempre, un confinament econòmic, que ens restringeix els moviments, les possibilitats, que ens organitza els horaris, la vida, que ens discrimina per grups, que ens sotmet. Tenim un confinament temporal, lligat a l'econòmic, que ens segresta el temps. El capitalisme bàsicament és el tràfic de temps des dels sotmesos cap als explotadors. Temps que es tradueix en diners, com a eina d'intercanvi. Però la unitat de comparació és el temps. Quant val una hora de treball a Bangladesh? I a Manhattan? I la d'un diputat? I la d'un artista? I la d'un assassí? Dels molts confinaments imposats que us podria llençar a la cara per a revoltar-vos, ni que sigui una mica, podríem triar els que més ens priven de llibertat: l'ètnia, la llengua, la religió, l'edat, el lloc d'origen, el cos, el gènere.

Quan viatgeu, us heu plantejat que hi ha països sencers confinats dins les seves fronteres? Tu pots anar allà, però ells no poden venir aquí, per exemple.
Barris sencers confinats, amb pobladors pobres que no poden anar a passejar als barris rics, sense explicar a la policia, què hi fan. Negres confinats en barris negres, vells confinats en residències, elits confinades en clubs privats, putes confinades en certs carrers, nudistes confinats en certes platges, persones petites confinades en guarderies, neurodivergents confinats en presons per a neurodivergents, persones amb diversitat funcional limitades per les barreres arquitectòniques. Ah, i presos polítics!
I voleiant per sobre de tots els confinaments, travessant-los tots, tenim el confinament de gènere. Un sistema limitador obligatori de drets i deures que estableix una jerarquia que intersecciona amb tots els altres confinaments i els exacerba o els alleuja segons el cas. 



Confinament de gènere?

Ara que parlem de la distància social, de les franges horàries, de què podem fer i que no, de com l'estat decideix sobre què podem fer amb els cossos i amb qui... a mi em fa pensar que això no és nou. Hi ha permisos especials per ocupar l'espai públic per a homes, franges horàries per a dones, codis heteronormatius sobre com mantenir les distàncies socials entre homes, entre dones, entre homes i dones i que entren en confusió davant d'individus que trenquen el binarisme. El contacte físic o la pell tenen uns confinaments socials ben clars, que en cada cultura oscil·len, però que en la nostra, que se'ns ven com a molt oberta, limiten cada acció, cada interrelació, cada espai públic, que podem mostrar i que no, quin cos és admissible i quin rebutjable. Pits femenins confinats, pits masculins no confinats, violència pública, nuesa privada, i sobrevolant el camp de batalla del cisheteropatriarcat, la policia de gènere, fent una estreta vigilància de les transgressions i castigant-les. Aquests dies sentim que hi ha multes i detencions per no seguir les imposicions que la COVID-19 sembla justificar, mentre les transgressions del gènere sempre han sofert algun tipus de punició o detenció d'una manera o l'altra. I encara ara. 

Naixem confinats en una cisheteronormativitat monogàmica inalterable, i transgredir-la implica enfrontar rebuig, violència, incomprensió, multes econòmiques com ara no obtenir un treball, detencions populars com ara les agressions homòfobes, i el risc d'exclusió social fins a ser confinat en un cercle d'exclosos, del que no es pot escapar sense trair-se un mateix. La normativitat com a confinament imposat des d'abans de néixer i fins a la mort. Confinats en el nostre propi cos, sota unes normes externes sobre què podem fer amb ell i que no: suïcidi assistit, avortament, eutanàsia, modificacions corporals voluntàries... són sotmesos a un escrutini i a una regulació molt més confinadora que l'estat d'alarma actual.

Ara, la COVID-19 ens limita què podem fer amb el nostre cos, però no tant com el gènere, que ens dicta fins i tot on es pot tenir pèl, quins genitals són adequats i quins no, quina sexualitat és correcta, on i quan podem exposar el nostre cos, amb qui el podem compartir... Quan veig les mascaretes em recorden massa als sostenidors que contenen els pits, oprimint-los, limitant la seva llibertat. Ara la disfressa normativa d'home o de dona queda coberta (temporalment) per una disfressa normativa de crisi de COVID-19. I quan per fi recuperem la llibertat sobre el nostre cos i les nostres relacions socials, acceptarem tots els confinaments previs com si no hi fossin. O potser no. Ens sentirem lliures de no ser lliures una altra vegada, però d'una manera ja coneguda. Els peus de dona canviaran les còmodes espardenyes domèstiques per les antianatòmiques sabates de taló sense qüestionar-les. Les distàncies socials tornaran a les normes restrictives prèvies de com interaccionem entre rics i pobres, blancs i negres, segons el gènere. Tornarem a acceptar els espais restringits, privats, exclusius i excloents. Tornarem a normalitzar que no tothom tingui lliure circulació al nostre espai públic. Les dones seguiran el toc de queda cada nit, els seus cossos privats de llibertat, confinades al vagó de cua del gènere, a disposició dels privilegiats.
Avui mateix llegia que hi haurà una crisi econòmica brutal, però que tots tranquils, que l'any que ve recuperarem la normalitat. 

Quina normalitat?: bretxa salarial del 23% entre homes i dones, xifres d'exclusió laboral desorbitades per a persones trans, privilegis fiscals per als més rics, sous injustos per a la majoria, feina sense drets per als sense papers, un atur suficient per a mantenir els drets laborals a la baixa... I si fem una mirada més globalitzada, seguiran les morts anònimes i sense comiat al Mediterrani (com les de la COVID-19 però més evitables), els refugiats econòmics, els centenars de milers de morts evitables anuals per als que no es poden pagar els tractaments, les morts de fam per un sistema econòmic que les genera i perpetua confinant els afamats en regions famolenques mentre sobra menjar a la resta. Aquesta és la llibertat i normalitat desitjable a la qual hem de voler tornar? Totes les opressions semblaran més lleugeres amb el desconfinament del coronavirus, totes les noves manques de llibertat que sobreviuran a aquesta excepcionalitat les acceptarem com si res. Serem vigilats, geolocalitzats, regulats en tot i per a tot i la por a la mort ens farà muts i acrítics, com ara mateix, que estem acceptant tot amb una facilitat que impressiona i assetjant a qui qüestiona la norma.

Tornant al gènere, hem sumat al paper de ser policies del cos i del gènere i creure que podem fer punibles totes les transgressions, a ser policies de l'estat l'alerta i a denunciar a tot el que ens sembla transgressor de "la norma". En el fons som addictes a les normes, ens les fem nostres a l'instant i les defenem cegament. 

La meva por és sortir d'aquesta crisi i tornar a la mateixa necropolitica capitalista cisheteropatriarcal que teníem, però encara més dòcils, menys lliures, més vigilats i més porucs. 

Això seria terrible, no trobeu?

domingo, 26 de abril de 2020

2023, D.C. (després del confinament).

No en sabíem res en aquells moments del que esdevindria els següents anys, ni ho albiràvem!
Som a l'any 2023, D.C. (després del confinament), i tot ha canviat, per sempre, fins a un punt que mai no havíem imaginat.
Vull deixar això escrit i protegit, abans que tot aquest coneixement no sigui destruït. Probablement em costarà la vida, però quina merda de vida és aquesta. No s'ho val.
Cap a principis del 2020, un experiment científic es va iniciar. L'era del capitalisme tocava a la seva fi i l'olor de rebel·lió incendiava les xarxes. Un món desigual, contaminat, insostenible, agonitzava a plaer d'una elit de sociòpates milionaris que dominaven el món. Compraven països, governs, recursos, decidien sobre la salut de les persones, sobre qui vivia i qui moria. Necropolítica, en deien des d'una part dels pensadors crítics amb el sistema. Calia fer-los callar, fer que el seu discurs perdés força abans no cremessin torxes pels carrers d'arreu.
I ho van fer, vaja si ho van fer! De la manera més roïna, més subtil, més tramposa, com tot.
Van dissenyar l'eina perfecta, sigil·losa, d'aparença accidental, un virus natural, que ens deien que venia dels ratpenats i qui sap com va generar una pandèmia que va afectar a tot el món.
En aquell temps ens confinaven a les cases, per salvar-nos la vida, deien. Ara ho sabem, però llavors tot semblava tan lògic. Una conxorxa de científics i poderosos havia orquestrat un Harmagedon perfecte. Fins i tot simulaven enfrontaments per a donar versemblança al relat.
Van morir molts humans, per aquell virus. Però eren nomes un petit preu, en comparació amb la nova era que estaven creant sense que ho sabéssim. Mal parits!
Líders polítics de tot el món es coordinaven en secret, es repartien el pastís del nou ordre, es vacunaven en secret...



Cap a finals del 2021, a la major part de la humanitat ens havien passat el coronavirus amb èxit. Hi va haver uns quants milions de víctimes, però la resta estàvem d'enhorabona, aparentment. La immunitat poblacional va triomfar i els pocs que ens vam lliurar del virus, ja no ens contagiàvem.
Cap pla no és perfecte! Cabrons!
Amb l'excusa de fer el seguiment de la pandèmia, les lleis es van adaptar al pla dels poderosos:  podien seguir-nos, saber on érem, que fèiem, amb qui parlàvem, què publicàvem a les xarxes. Tot. El que no sabíem era que si el pla funcionava, res d'això caldria.
La meva parella va passar la COVID-19 cap a finals del 2020, com una gripeta de no res, uns dies de febre i ja està, com si res. Uns mesos més tard, ens separàvem.
Va canviar, ja no era la mateixa persona. S'havia com mort per dins. No semblava tenir sentiments com abans. No entenia els poemes. Treballava incansable, no qüestionava res, tot li estava bé, fins i tot quan li feia veure que havia canviat em mirava amb uns ulls esbatanats, com si no pogués comprendre el que li deia. Com si una llum, en el fons de la mirada, sí que em reconegués. Però la resta ja no.
Cap a finals del 2021, ja hi havia moltes persones que, com jo, havien fugit de casa. Ens refugiàvem en pensions on no ens demanessin el nom. No teníem cap aparell electrònic, ni targetes de crèdit. Érem uns indigents.
Érem l'error del pla, i estaven decidits a esmenar-lo. I no crec poder-hi fer res, més que deixar una bomba de rellotgeria i esperar que els esclati a la cara d'aquí a setanta anys.
Ens reconeixíem entre nosaltres, com una intuïció. Ens miràvem i sabíem qui érem. Els altres no ens detectaven. El mateix virus que els va reprogramar per a ser obedients i acrítics, no els permetia discernir entre els covidzats i els que no.
Però les autoritats i les forces de l'ordre, s'havien vacunat, ells sí que ho sabien veure. Ens caçaven, ens coviditzaven i ens retornaven al sistema de producció. Els retrobaves un dia i ja veies que no eren els mateixos.
Sense accés a la tecnologia, no podíem organitzar una resistència. A més una resistència per a què? Per a tornar a la societat d'on veníem? Això no era ni possible ni desitjable.
Tot està perdut. Potser el deu o quinze per cent de població mundial no coviditzada, érem perseguits i contagiats o neutralitzats, segons el cas, programadament. No calia ni matar-nos. Ni això no calia. Ni això.
Per això deixo aquest escrit. Perquè algun dia se sàpiga la veritat, si queda algú per a saber-la.
Per la meva feina, tinc accés a les claus per a enviar transmissions a l'espai, a la xarxa de satèl·lits i naus espacials. El meu objectiu és enviar aquesta emissió des de la terra, fins a un satèl·lit i que aquest la reenviï a l'espai, l’únic lloc segur, ara mateix. He calculat que l'emissió retornarà a la terra com un eco, que serà desxifrat d'aquí a uns setanta anys. És el meu darrer intent de resistència, abans de ser neutralitzat. Un bumerang emmetzinat, potser ineficaç, potser devastador. Jo no hi seré per a comprovar-ho.
Aquesta transmissió ho explica tot. Com van crear el pla, noms i cognoms, els científics que van crear el virus, els efectes permanents que tindria sobre el cervell humà. Com ens convertirien en un ramat d'ovelles fàcils de conduir.
El meu pla és que els fills dels covidzats, recuperin les capacitats del cervell humà, tornin a ser crítics, combatius, tenaços i generin un nou món. Que potser encara sigui pitjor, no ho puc saber. Però és un risc que ara mateix em val la pena córrer, ni que sigui per venjança.
Vull morir sabent que he programat la fi d'aquest nou món monstruós.
Vull morir creient que hi haurà un relleu.
Vull morir creient en alguna cosa.
Vull morir.
Morir lliure.

lunes, 20 de abril de 2020

El missatge dels virus.

No tenir la COVID-19 també té mortalitat.
Aquesta pandèmia ha aturat el món, però no les malalties, i això em preocupa especialment.
Per la meva etapa com a geriatre, sé com n'és d'important per a la gent gran mantenir la funcionalitat, la socialització, la independència, la xarxa de suport. Moltes persones amb criteris de fragilitat geriàtrica, el confinament els durà a una davallada de la qual no es recuperaran. Moriran de coronavirus, sense tenir-lo.
La pèrdua de forma física, com a resultat de la immobilitat farà estralls en aquesta població. La manca de xarxa social, secundària al confinament, farà que molta gent gran pateixi encara més la soledat, les depressions, la manca de seguiment mèdic de les seves malalties, s'alimentaran pitjor, o patiran més les seves pors, la seva pobresa.
I no només la gent gran, em pregunto quants diagnòstics de malalties es faran massa tard, o no s'arribarà a temps de fer, quants problemes psicològics s'agreujaran sense una xarxa social de suport, sense el ritme diari de sortir, treballar, socialitzar, compartir...
Quantes addiccions començaran o s'agreujaran, quantes malalties físiques i psicològiques secundàries a l'ofegament econòmic tornarem a veure com ja va passar amb la crisi del 2008, quantes ferides per no poder fer el dol dels éssers estimats que estan morint sense comiat.
Quantes persones seran víctimes de violència domèstica i de gènere durant aquest aïllament.
Quin efecte tindrà en els nostres nens i adolescents aquest període tancats a casa, sense vida social, reben feines per una pantalleta, com si la productivitat no es pogués prendre un respir i entendre que ja estan aprenent altres coses més importants.
Aquest escenari que s'agreuja cada dia que s'allarga el confinament, i la factura va pujant d'una manera preocupant.
També em pregunto quin efecte tindrà aquest estat de por crònica, de distanciament i desconfiança social, d'estat policial, de retallada de llibertats i recentralització del poder. Com serà la tornada de tot això. Explotarem o morirem tots una mica?
Però no obstant això, sóc prou positiu per veure que no som en un pou, sinó en un túnel i que tot això passarà i de com construïm aquest després, en depèn tot.
Estem assistint a les darreres fuetades d'un capitalisme que ha portat al límit al planeta i a les persones i potser no podrem tornar on érem, ni serà desitjable tornar-hi.
Què en podem treure de positiu, més enllà de totes les pèrdues?
-no podem deixar caure les persones que quedin arruïnades i un cop més, salvar les grans empreses i entitats financeres, i la renda garantida universal esdevindrà l'única forma de sostenir tants damnificats i salvar l'economia, però no per tornar al que ens ha portat a aquest caos, sinó repensar l'economia des de la sostenibilitat humana i ecològica, acceptar el no creixement o fins i tot el decreixement com un objectiu desitjable, entendre que la riquesa ben repartida dona per a tots, si estem disposats a enderrocar les grans fortunes que feudalitzen el món i a viure amb menys, consumir menys, viatjar menys, socialitzar els guanys i no només les pèrdues.
-entendre que després del fracàs del capitalisme i del comunisme, hi ha d'haver un camí del mig a nivell global. Que explotar països per enriquir uns altres porta a la destrucció de tots, no només dels que s'ofeguen creuant el mar per reclamar el que se'ls està robant en origen.
-entendre que som massa persones, consumint massa, durant massa temps i aquest desastre ecològic ha afavorit el contacte del virus d'espècies salvatges amb espècies domèstiques i éssers humans i que això ja ha passat unes quantes vegades i s'ha contingut, però ara no s'ha pogut parar. Però això rai, és només una pandèmia de les moltes que vindran si no canviem el model d'explotació del món.
-també estem aprenent que potser podem fer molt treball a distància i evitar el cost ecològic i econòmic de molts desplaçaments, i segur que també reduïm l'accidentalitat, el temps perdut en els trasllats, la necessitat de tants vehicles, etc. Potser cal un món amb més vida local, amb més comerç de proximitat, més sostenible.
-pel que fa al sistema sanitari, valorarem més que mai la importància d'un sistema públic i universal i votarem als polítics que ho tinguin en compte. Aprendrem que potser no calia anar tant al metge, i valorarem millor un ús sostenible dels serveis, i alhora com n'és d'important poder anar-hi quan veritablement ens cal.
-farem valdre la feina de totes les persones que estan fent possible que altres es quedin a casa i mirarem amb admiració moltes professions que són mal pagades i desprestigiades.
-aprendrem que la col·laboració i la solidaritat social ens fa persones.
-prendrem consciència de com és d'important la xarxa d'afectes i serem menys individualistes i més propers als altres. El distanciament social reivindicarà el contacte social, vull pensar.
-afavorirem l'art i la cultura com a font no només de lleure, sinó com a font de coneixement, de denúncia, d'anàlisi social, de repensar-nos com a comunitat. Serem capaços de sostenir als artistes com a part central i imprescindible de la nostra civilització.

Ara toca crear un món millor des d'aquesta crisi si no volem que aquesta pandèmia sigui només l'avantsala de l'extinció de la nostra civilització.


Vinga Amunt!: Sigues tu el canvi

martes, 14 de abril de 2020

La COVID-19, no és la causa de la crisi.

La crisi de la COVID-19 no existeix. Li han posat aquest nom per emmascarar la veritable crisi que patim i que aquest virus només ha fet més visible, més cruel, més mediàtica.
Però no passa res de nou, o gairebé res.
La necropolítica tal com la va definir el filòsof camerunès Achille Mbembe, com una evolució del terme biopoder i biopolítica de Foucault sobre com el poder controla el cos i la vida de les persones, feia referència a l'ús del poder social i polític per a decidir qui te dret a viure i qui no, qui pot ser explotat i qui ser explotador, qui te dret a un privilegi com la sanitat i qui no. El terme necropolítica explica un pas més en la subjugació que exerceix el poder sobre els cossos i inclou el dret a seguir viu, com a eina.
Aquesta necropolítica, més enllà del context africà on Mbembe ho plantejava inicialment, s'ha globalitzat. La creació de zones de mort, zones geogràfiques on la vida val menys.
Ara una epidèmia d'un petitíssim virus, el SARS-CoV-2, posa en portada la necropolítica capitalista, d'una manera innegable.
Qui es pot permetre atenció sanitària? Qui es pot permetre confinar-se? Qui mereix un respirador?
Fins ara el "no dret a la vida" dels pobres era maquillat, dissimulat, ignorat.
Mentre la SIDA, la tuberculosi o la malària causen milions de morts cada any sobre la població pobre, te tractament per la població rica. Per tant no és la malaltia la que mata, és el capitalisme necropolític que decideix qui pot viure i qui no ho mereix.
Ara, la COVID-19, ens farà palès un cop més l'impacte d'un sistema sanitari públic, universal i ben finançat. Farà palès com la manca d'inversió en sanitat ara fa triar qui va a l'UCI i qui mor sense fer-hi res.
Si alguna cosa fa que aquesta pandèmia, sigui tan reveladora, és que ha començat als països rics i s'estén per tot el món. Podrem comparar com la necropolítica global fa que l'oportunitat de viure sigui una decisió política.
Aquest mateix neoliberalisme que causa molta més mortalitat que cap malaltia, que subjuga el dret a la vida de països sencers per a afavorir les elits d'altres, que explota el mateix planeta fins a crear les circumstàncies adequades per a les pandèmies, com ara, intentarà sobreviure com sigui.
Ara se'ns farà creure que volem tornar on érem. Se'ns farà una propaganda a escala planetària per recuperar la felicitat capitalista que la COVID-19 amenaça.
Però després de veure aquest drama dantesc, podrem tornar a ser enganyats per aquesta suposada felicitat? Ens faran creure que érem feliços mentre veiem nens ofegats al Mediterrani o infants esclavitzats pels cultivadors de cacau a l'Àfrica o per l'indústria tèxtil a l'Àsia?
Voldrem tornar a refundar una societat maltractadora, xenòfoba, racista, classista, integrista, capacitista, LGTB-fòbica, masclista... que un cop més refundi la necropolítica, on homes blancs cisheteronormatius decideixin indecentment qui viu i qui mor al món i a casa nostra,

La COVID-19 justifica un estat militaritzat que desarticula el teixit associatiu, ens fan sentir policies del que fa la resta, ens fa sentir que només dins la llar (els que en tinguin) estem segurs si ens portem bé.
Al mateix temps una onada d'activitats per a no pensar gaire és desplegada instantàniament, mentre el periodisme treballa en exclusiva per al virus i ens refreguen per la cara cada mort i cada mascareta. L'any passat van morir 650.000 persones per malalties respiratòries relacionades amb la grip comuna, per no parlar de les 500.000 morts de malària, un 85% dels quals van ser nens. Però res d'això va ser notícia.
Ens intoxiquem d'informacions virals, mai millor dit, perquè la por ens paralitzi i llavors, com una acció coordinada, ens refugiem en un simulacre cultural narcotitzant que entra per tots els canals i hem de veure museus, teatre, circ i, cinema , sèries, llegir de tot gratuïtament. Se'ns empapussa d'entreteniment, disfressat de cultura gratis, no fos cas que pensem gaire. Ja se sap allò de "cervell desocupat, oficina del diable".
I com en una instrucció militar a gran escala esdevenim obedients i subjugats sota l'amenaça que si no ens portem bé, no hi ha UCI per a totes.
Més enllà de l'estratègia epidemiològica, que no entraré a discutir, ja que només sóc metge, però no epidemiòleg, l'ús polític que se'n treu revela una foscor preocupant. Els poders econòmics pressionen governs perquè la vida dels més febles no sigui un obstacle al capitalisme, mentre les oposicions fan populisme barat amb les xifres de morts.
La paraula de moda, teletreball, ens connecta a matrix, no fos cas que perdéssim el costum de ser productius i la necropolítica ens faci prescindibles, però aquest cop ho fem massivament des de casa. Reunions de treball assegut a la tassa de vàter! Qui ens ho havia de dir. L'horari de treball es desdibuixa i mentre tenim un nen agafat al genoll i l'arròs que s'enganxa, contestem un correu electrònic i atenem una trucada de gerència.
Un cop més les grans corporacions, sobreviuran gràcies als excedents que ens han xuclat a totes durant dècades, i autònoms i PIMEs s'enfonsaran i seran esclavitzades per les grans fortunes, que acumularan més poder encara si els ho permetem, perpetuant el sistema que ens ha portat on som.
De veritat volem recuperar "la normalitat"? Aquesta normalitat que mata, explota, esclavitza, discrimina, destrueix la natura, maltracta els cossos, les diferències, la llibertat... La volem recuperar?

Doncs no! Volem recuperar el teixit associatiu, la vida social, les abraçades. La llibertat a l'espai públic i privat, però des d'un altre sistema que no ens porti al mateix punt d'autodestrucció.
Avui 14 d'abril, quan es commemoren els valors republicans que tanta por fan als neoliberals, hem d'estar més alerta que mai per a no desitjar tornar a la putrefacta normalitat que ens faran veure com a desitjable.



Volem un món sostenible, just, basat en les persones, no en els diners, on la democràcia sigui real, on l'1% de la humanitat no pugui tenir el 50 % de la riquesa, com passa ara.
La COVID-19 pot salvar moltes més vides de les que costi, si l'estat d'opinió canvia, si escoltem als filòsofs i no als polítics, si escoltem les necessitats de les persones i no de les entitats financeres-
Quan al segle XVII apareix el capitalisme com a alternativa al feudalisme, s'inicia l'època més destructiva sobre el planeta mai viscuda, i com tota era, ha d'acabar, per col·lapse, per rebel·lió, per desobediència.
Recuperem el control del propi cos, recuperem la propietat i la gestió del propi cos, com a subjecte polític.
Som a les portes d'un canvi, però el capitalisme necropolític, es defendrà ferotgement, primer amb propaganda seductora, després amb amenaces i por i finalment... hi haurà un canvi.

lunes, 16 de marzo de 2020

L'era després del coronavirus.

Confinament, una experiència nova per a la majoria que ens farà valorar les passejades, les trobades, l'esport, el teatre, el cinema, les festes, les nits de marxa, les abraçades...

Quina experiència estar confinat per a valorar si estem bé sols, o estem amb qui realment volem. Una prova d'estrès per a les relacions, un test de resistència física i mental.

Perdem espais, forma física, salut mental, intimitat, els nervis, fins i tot.

Em pregunto, a qui hagués conegut aquests dies si no estiguéssim aïllats? Què hagués viscut en tots els plans que tenia i s'han anul·lat? M'he estalviat algun malefici o algun benefici?

Ens queda per davant un llarg experiment social, un perillós experiment social. Gent engabiada sense l'esbarjo o la feina amb els que havien après a equilibrar-se ( o desequilibrar-se), persones condemnades a conviure estretament, per bé o per mal...hi haurà de tot. Hi haurà un baby boom?, augmentarà la violència domèstica? les depressions?

Aquest és l'escenari de ciència-ficció que tant hem fabulat al cinema i la literatura. Sortir al carrer com en una apocalipsi zombi on tothom és potencialment un risc biològic. Amb recel, amb angúnia, sols, esporuguits i en el fons incrèduls que tot sigui veritat.

Els polítics barallant-se quan cap sap que diantre fer exactament, les xarxes bullint de consells inventats o teories conspiratives, les borses caient, supermercats buits.

El debat entre salvar als fràgils o a l'economia que ens confronta el millor i pitjor de nosaltres.

El planeta millorant dels símptomes del seu propi virus devastador: nosaltres!, baixa la contaminació, els residus, el CO₂...

Quants estudis interessants sortiran d'aquesta excepcionalitat que demostrin que podem contaminar menys?

Quant d'art i literatura generarà aquesta experiència?

Quantes experiències viscudes les properes setmanes ens canviaran per sempre?

Quants coneguts perdrem?, i quants desconeguts guanyarem?

I tot per una ínfima partícula autoreplicant anomenada COVID19, un minúscul coronavirus està posant la humanitat contra les cordes, un cop més.



I dic un cop més perquè la nostra història està marcada per moltes epidèmies letals:

Epidèmies i pandemies al llarg de la història.

Ara però tenim un entorn diferent que ofereix:

*un factor a favor: una ciència mèdica més eficaç que mai abans

*un en contra: som molta més població i molt més mòbil.

Qui anirà més ràpid? la ciència o el virus?

Per sort estem davant d'un agent poc letal, probablement un 1-2% del total i que es concentra en la població més fràgil. Recordem que l'Ebola matava a un 50% i no distingia gaire entre forts i dèbils.

Ens en sortirem, això segur! Pagarem el preu en forma de vides i econòmic, com en totes les epidèmies i pandèmies que l'han precedit, i en sortirem reforçats, no només amb anticossos, també amb experiència, amb aprenentatges.

Triarem tornar a viure com abans? O per contra el model de vida imposat aquests dies ens canviarà per sempre?

Córrer menys, fer menys coses, consumir menys, viatjar menys, tenir una agenda més buida, està més a prop dels propers i més lluny dels llunyans... descobrir qui volem a prop i qui ja no...

Hi haurà un abans i un després d'aquesta pandèmia i sóc optimista, el després d'aquest descomunal experiment social, econòmic, climàtic, emocional, vital... ens aportarà molt, tot i que tardarem a apreciar-ho.