"És un nen en un cos de nena o una nena en un cos de nen"
"No té el cos que li pertoca"
"És un home que vol ser dona"
"Té disfòria corporal"
"És una malaltia mental"
I un llarg etcètera d'expressions que problematitzen el cos i la identitat trans sense que la societat quedi qüestionada en la seva cruel i equivocada manera de jutjar els cossos.
No serà que la mirada de la societat imposa un gènere en funció del cos i això fa que sembli que el problema és el cos i no la imposició social?
Aquesta realitat ben diferenciada, que no comparo amb les altres que esmentaré, tot i que tenen punts en comú, em porta a fer-me altres preguntes:
I les persones cis (les que no són trans) estem "socialment" en el cos correcte?
Diríem que sí oi?
Doncs només és així quan acompleixes les rígides normes estètiques que defineixen els cossos correctes, i totis sabem quines són oi?
Per tant, un cos gras, amb diversitat funcional, vell, amb taques, lleig segons els cànons, amb pits petits o asimètrics, penis petit, massa alt o baix, no blanc, amb cicatrius, amb amputacions, desdentegat, guenyo, garrell, amb excés o manca de pèl (segons el cas), amb arrugues, poc atlètic, esquifit, camacurt, amb ginecomàstia (pits en homes cis), amb asimetries, dents tortes, i una llista sense fi... també som cossos equivocats?
D'aquesta llista implacable de cossos equivocats no ens en salvem ningú, ni que només sigui per envelliment tenim l'admissió assegurada. I no perdem de vista el sexisme que jutja el cos de les dones encara amb més severitat que el dels homes.
Som una societat maltractadora!
I a qui beneficia aquesta cultura social que desvaloritza els cossos dels seus membres i fa patir tant?
Bé, bona part de les "tares" es poden arreglar amb diners i això alimenta una indústria de cosmètics, maquillatges, intervencions estètiques de tota mena des del botox fins a les dietes, les intervencions quirúrgiques o les sales de musculació, passant per tota la medicina i pseudomedicina de l'envelliment, el làser, implants capil·lars, blanquejat dental (i fins anal!), ortodòncies, col·lagen...
Imagineu quina fortuna mou tot aquest patiment entre les modificacions corporals i les teràpies psicològiques i psiquiàtriques per a pal·liar el que no té arreglo físic.
I a sobre la hipocresia de què no se't notin els retocs si te'ls fas!
Si perds un braç, et diran pobret! Però si perds una dent i no la renoves et diran pobre!
Aquesta societat transfòbica, obessofòbica, gerontofòbica, aporofòbica, racista, i moltes coses més ens fa odiar el nostre cos en lloc de validar-lo tal com és.
Ningú té un cos equivocat, tenim una societat equivocada i uns interessos econòmics que perpetuen la cultura del cos imperfecte, inadequat.
I si ens rebel·lem i reivindiquem la bellesa dels cossos reals?, Només així podrem ser cossos diversos, desacomplexats, lliures d'assetjament, sense patiment, sense sexisme.
Potser només l'educació des de les primeres etapes pot canviar aquesta bogeria. Ensenyar als infants que cap cos és equivocat, que dins de cada cosset hi ha una personeta amb sentiments. Que hi ha nenes amb penis, que hi ha nenes grasses, que més enllà del cos hi ha persones més i menys llestes, tartamudes, amb Tourette, amb diversitats funcionals, neurològiques, sexuals, culturals, identitàries... però que absolutament totes saben estimar i ser estimades i ho mereixen.
Exigim veure en publicitat, passarel·les de moda, revistes, pel·lícules, etc. cossos bonics i desitjables com els nostres.
Tots tenim un cos d'anunci! Que vol dir que jo no puc ser la imatge d'un perfum? Qui gosa desacreditar-me així? I qui li està permetent que ho facin?
Tots els cossos són diversos i perfectes, totes les persones som diverses i desitjables.
L'antiga disputa entre l'"Autoritas" i la "Potestas". La cultura occidental te el seus fonaments al domini de la naturalesa. És a dir, qui té la potestat té el poder. La "Potestas" té la necessitat de normativitzar per construir una autoritat que no té, ja que l'"Autoritas" és una cosa que els demés et reconeixen, no pas una cosa que et pertany. Per tant, qui crea i domina els conceptes, s'investeix a sí mateix d'una autoritat que no té, però que pot imposar.
ResponderEliminarLa normativització dels cosos, doncs, és una manera de imposar-se a la propia naturalesa, la qual es diversa i rica, i una manera de imposar una autoritat que domina sobre aquesta. Evidentment, a la nostra societat, qui té els diners té la potestat, i imposa una normativització sobre els cossos basat en el gènere, no perquè sí, sinó perque aquest sistema és jeràrquic i imposa unes actituds econòmiques concretes. Reduir la unitat familiar al nucli mínim reproductor que eviti xarxes amplies de solidaritat que puguin afectar als interessos econòmics, i disminuir les possibilitats de que les generacions futures tinguin millor educació i posició per accedir a la potestat.
La diversitat, així, és vista pel sistema com un perill als seus interessos, i la manera de evitar-la es la normativització. El control sobre els conceptes. Si n'hi han homes i dones només, sabem com hem de construir les cases (Amb habitació de matrimoni) perquè els hi creem una necessitat concreta. Si ets gras no ets normatiu i et creem la necessitat d'aprimar-te, si no ets jove no ets vàlid i necessites aparentar joventut...
Ara bé, qui dona "Autòritas" a aquestes persones? Nosaltres. I la potestat, sense l'autoritat, no pot determinar les nostres necessitats.