Aquests dies mancats de llibertat, fan pensar; gairebé obliguen a pensar.
Tota la maquinària perquè no pensem s'ha activat de manera furibunda. Les ofertes d'anestèsia cerebral virtual ens arriben per tots els canals. Ara de sobte, queda bé visitar museus o veure òpera des d'una pantalleta. El sistema pateix pel risc de tenir massa ments ocioses i ens omple de teletreball, tele entreteniment, telereunions... de tot, menys estar una estona simplement pensant, amb el risc que això comporta.
Ens han entrenat per a ser peons que treballen i produeixen i per a aturar-nos no ens han preparat, i temen que pot passar si ho fem. Però, ni que sigui per saturació, acabes fart de la telerealitat i caus en la introspecció: penses i poses en risc l'estabilitat de tot.
Aquest confinament ens porta a veure quants confinaments patíem abans de la COVID-19. És molt revelador desitjar tornar a la llibertat anterior i veure que era un miratge, que no existia. Tenim, de sempre, un confinament econòmic, que ens restringeix els moviments, les possibilitats, que ens organitza els horaris, la vida, que ens discrimina per grups, que ens sotmet. Tenim un confinament temporal, lligat a l'econòmic, que ens segresta el temps. El capitalisme bàsicament és el tràfic de temps des dels sotmesos cap als explotadors. Temps que es tradueix en diners, com a eina d'intercanvi. Però la unitat de comparació és el temps. Quant val una hora de treball a Bangladesh? I a Manhattan? I la d'un diputat? I la d'un artista? I la d'un assassí? Dels molts confinaments imposats que us podria llençar a la cara per a revoltar-vos, ni que sigui una mica, podríem triar els que més ens priven de llibertat: l'ètnia, la llengua, la religió, l'edat, el lloc d'origen, el cos, el gènere.
Quan viatgeu, us heu plantejat que hi ha països sencers confinats dins les seves fronteres? Tu pots anar allà, però ells no poden venir aquí, per exemple.
Barris sencers confinats, amb pobladors pobres que no poden anar a passejar als barris rics, sense explicar a la policia, què hi fan. Negres confinats en barris negres, vells confinats en residències, elits confinades en clubs privats, putes confinades en certs carrers, nudistes confinats en certes platges, persones petites confinades en guarderies, neurodivergents confinats en presons per a neurodivergents, persones amb diversitat funcional limitades per les barreres arquitectòniques. Ah, i presos polítics!
I voleiant per sobre de tots els confinaments, travessant-los tots, tenim el confinament de gènere. Un sistema limitador obligatori de drets i deures que estableix una jerarquia que intersecciona amb tots els altres confinaments i els exacerba o els alleuja segons el cas.
Confinament de gènere?
Ara que parlem de la distància social, de les franges horàries, de què podem fer i que no, de com l'estat decideix sobre què podem fer amb els cossos i amb qui... a mi em fa pensar que això no és nou. Hi ha permisos especials per ocupar l'espai públic per a homes, franges horàries per a dones, codis heteronormatius sobre com mantenir les distàncies socials entre homes, entre dones, entre homes i dones i que entren en confusió davant d'individus que trenquen el binarisme. El contacte físic o la pell tenen uns confinaments socials ben clars, que en cada cultura oscil·len, però que en la nostra, que se'ns ven com a molt oberta, limiten cada acció, cada interrelació, cada espai públic, que podem mostrar i que no, quin cos és admissible i quin rebutjable. Pits femenins confinats, pits masculins no confinats, violència pública, nuesa privada, i sobrevolant el camp de batalla del cisheteropatriarcat, la policia de gènere, fent una estreta vigilància de les transgressions i castigant-les. Aquests dies sentim que hi ha multes i detencions per no seguir les imposicions que la COVID-19 sembla justificar, mentre les transgressions del gènere sempre han sofert algun tipus de punició o detenció d'una manera o l'altra. I encara ara.
Naixem confinats en una cisheteronormativitat monogàmica inalterable, i transgredir-la implica enfrontar rebuig, violència, incomprensió, multes econòmiques com ara no obtenir un treball, detencions populars com ara les agressions homòfobes, i el risc d'exclusió social fins a ser confinat en un cercle d'exclosos, del que no es pot escapar sense trair-se un mateix. La normativitat com a confinament imposat des d'abans de néixer i fins a la mort. Confinats en el nostre propi cos, sota unes normes externes sobre què podem fer amb ell i que no: suïcidi assistit, avortament, eutanàsia, modificacions corporals voluntàries... són sotmesos a un escrutini i a una regulació molt més confinadora que l'estat d'alarma actual.
Ara, la COVID-19 ens limita què podem fer amb el nostre cos, però no tant com el gènere, que ens dicta fins i tot on es pot tenir pèl, quins genitals són adequats i quins no, quina sexualitat és correcta, on i quan podem exposar el nostre cos, amb qui el podem compartir... Quan veig les mascaretes em recorden massa als sostenidors que contenen els pits, oprimint-los, limitant la seva llibertat. Ara la disfressa normativa d'home o de dona queda coberta (temporalment) per una disfressa normativa de crisi de COVID-19. I quan per fi recuperem la llibertat sobre el nostre cos i les nostres relacions socials, acceptarem tots els confinaments previs com si no hi fossin. O potser no. Ens sentirem lliures de no ser lliures una altra vegada, però d'una manera ja coneguda. Els peus de dona canviaran les còmodes espardenyes domèstiques per les antianatòmiques sabates de taló sense qüestionar-les. Les distàncies socials tornaran a les normes restrictives prèvies de com interaccionem entre rics i pobres, blancs i negres, segons el gènere. Tornarem a acceptar els espais restringits, privats, exclusius i excloents. Tornarem a normalitzar que no tothom tingui lliure circulació al nostre espai públic. Les dones seguiran el toc de queda cada nit, els seus cossos privats de llibertat, confinades al vagó de cua del gènere, a disposició dels privilegiats.
Avui mateix llegia que hi haurà una crisi econòmica brutal, però que tots tranquils, que l'any que ve recuperarem la normalitat.
Quina normalitat?: bretxa salarial del 23% entre homes i dones, xifres d'exclusió laboral desorbitades per a persones trans, privilegis fiscals per als més rics, sous injustos per a la majoria, feina sense drets per als sense papers, un atur suficient per a mantenir els drets laborals a la baixa... I si fem una mirada més globalitzada, seguiran les morts anònimes i sense comiat al Mediterrani (com les de la COVID-19 però més evitables), els refugiats econòmics, els centenars de milers de morts evitables anuals per als que no es poden pagar els tractaments, les morts de fam per un sistema econòmic que les genera i perpetua confinant els afamats en regions famolenques mentre sobra menjar a la resta. Aquesta és la llibertat i normalitat desitjable a la qual hem de voler tornar? Totes les opressions semblaran més lleugeres amb el desconfinament del coronavirus, totes les noves manques de llibertat que sobreviuran a aquesta excepcionalitat les acceptarem com si res. Serem vigilats, geolocalitzats, regulats en tot i per a tot i la por a la mort ens farà muts i acrítics, com ara mateix, que estem acceptant tot amb una facilitat que impressiona i assetjant a qui qüestiona la norma.
Tornant al gènere, hem sumat al paper de ser policies del cos i del gènere i creure que podem fer punibles totes les transgressions, a ser policies de l'estat l'alerta i a denunciar a tot el que ens sembla transgressor de "la norma". En el fons som addictes a les normes, ens les fem nostres a l'instant i les defenem cegament.
La meva por és sortir d'aquesta crisi i tornar a la mateixa necropolitica capitalista cisheteropatriarcal que teníem, però encara més dòcils, menys lliures, més vigilats i més porucs.
Això seria terrible, no trobeu?
No hay comentarios:
Publicar un comentario